Llibertat d'expressió i revolució digital

Veritats

La complexitat requereix temps i recursos per ser explicada, i ara els mitjans demanen immediatesa i retallades

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp39181665 timothy garton170705192816

zentauroepp39181665 timothy garton170705192816 / FERRAN NADEU

En temps de postveritats, em sembla que prefereixo parlar de veritats, així en plural. Assajo de dir-ne algunes.

És veritat el que deia Timothy Garton Ash l’altre dia al CCCB (no és debades que venia amb motiu del Dia Orwell). Les seves reflexions (llegiu-hi alertes) sobre la llibertat d’expressió arreu del món són encertadíssimes en un món amb unes possibilitats vastíssimes d’accés a la informació però on és més necessari que mai escatir al servei de qui està abans d’acceptar-la com a veritable. I és clar, com en tantes altres coses, la llibertat en els mitjans està íntimament lligada als recursos econòmics. Deia Garton Ash a propòsit de The Guardian, el diari anglès on escriu quinzenalment des de fa més de 15 anys: «un antic editor va dir que ‘l’opinió és lliure, però els fets són sagrats’; ara en canvi fem la broma que ‘opinar és gratis, però els fets són cars’».

Noteu que Garton Ash va dir en anglès «comment is free but facts are sacred» i que en aquest free hi ha el doble significat de lliure i gratuït. Així que les veritats són, ja d’entrada, complexes. Com també recordava l’historiador anglès, les respostes simples als problemes complexos (no en podem dir veritats, en aquest cas) són les que porten als populismes. Hi afegeixo una sensació incòmoda i creixent, la sensació que vivim en unes bombolles informatives immenses i sovint incomunicades, que construeixen veritats a mida per a cada comunitat, però amb poques zones d’intersecció. La complexitat requereix temps i recursos per ser explicada, i ara els mitjans demanen immediatesa i retalls. 

És veritat que tots ens equivoquem. Per això ens cal tenir sempre gent al costat que ens agafi, encara que sigui a l’últim moment, abans d’estimbar-nos muntanya avall. Els bons periodistes també ho saben, i per això els de The New York Times han sortit en defensa dels seus companys correctors, els copy editors, als quals la direcció executiva del diari pretén reduir a la meitat (estem parlant de 100 a 50, val la pena remarcar-ho, que les xifres d’un diari com aquell són paraules majors). Aquests correctors (també en podríem dir editors) no només corregeixen el text gramaticalment, sinó que unifiquen estils i fan de fact-checkers, un anglicisme que resumeix la feina dels que ho comproven tot: des de quants habitants té el poble tal fins a quin any es va morir l’escriptor tal altre. Els redactors i un munt de treballadors més del diari (fins a 450 d’una plantilla total de 1.300) es van passejar fa uns dies per la redacció i els carrers dels voltants durant 20 minuts amb uns cartells amb frases mal escrites com ara «We kneed [need] are [our] editors. They make us look smart» (Necessitem els nostres correctors. Ens fan semblar intel·ligents). Ja veurem com s’acaba aquest conflicte, que depassa l’àmbit de les reclamacions laborals per advocar per un millor exercici de la professió i que, per cert, el mateix diari ha recollit a la secció de Media. 

És veritat que la revolució digital ha provocat uns canvis en el món de l’edició que segurament no estem ni en condicions de preveure. Penseu en els diccionaris voluminosos, les enciclopèdies en fascicles, les màquines d’escriure... ara condensat tot plegat en un mòbil, una tauleta o un ordinador. Enyoro aquell programa de televisió que es deia El tiempo es oro, amb les corredisses dels concursants i el so frenètic de girar els fulls mentre buscaven una dada o una data, però certament ara seria una altra cosa.

Notícies relacionades

En principi, tots els canvis tecnològics són per bé, per fer millor allò que ja fèiem però... recordeu els copy editors del The New York Times? Fer una bona informació i basar l’opinió en una bona informació és, a més a més de car, lent. I els digitals malden per ser els primers a servir la informació –amb patinades històriques sobre famosos als quals es mata abans d’hora– o jocs absurds per obtenir clics. Tot això és soroll, sovint distorsió, i no informació. Ep, que aquí també tenim bons professionals en el món de l’edició, que fan que la informació no se serveixi crua, sinó cuita, perquè els fets són condició necessària però no suficient per a una bona informació. Així que no em resisteixo a clamar per un bon periodisme en paper (en la versió digital del paper, si voleu), amb tots els avantatges de l’accés a la informació que internet permet.

Aprofitant que és estiu i que molts de nosaltres potser podrem trobar una mica més de temps, atrevim-nos a construir veritats amb les nostres lectures. I, posats a demanar, si és en un mitjà de paper i de pagament, millor.