Al contraatac

Teatre en estat pur

'Beware of pity' és una de les representacions teatrals més increïbles i emocionants que he vist en ma vida

2
Es llegeix en minuts

Fa uns dies vaig anar al Teatre Lliure a veure l’obra 'Beware of pity', una producció dirigida pel geni Simon McBurney de la companyia britànica Complicité amb els grandíssims actors de la Schaubühne de Berlín. L’obra està basada en una novel·la de Stefan Zweig que aquí es va titular en català 'La impaciència del cor'. 

No vaig gaire al teatre perquè és un art que m’impacienta: o és genial o em sembla una bírria absoluta. Puc anar al cine per passar l’estona i puc llegir per passar l’estona. Aprecio i agraeixo molt el cine i la literatura d’entreteniment, crec que per a un artista no hi ha aspiració més alta que entretenir la gent. Bé, potser sí, commoure-la, però per fer-ho l’has d’entretenir primer. També puc visitar un museu com qui va de passeig o per sentir-me acompanyada. A vegades, quan he viatjat sola per feina, la cara més familiar i acollidora a la qual he pogut recórrer ha sigut la representada en un quadro conegut. Davant d’algunes obres, em sento a casa, tant hi fa si soc a Madrid o a San Paolo.

Amb la literatura i el teatre és diferent. No sempre és necessari rellegir els llibres per tornar-hi. Tinc una amiga que llegeix 'A la recerca del temps perdut' en bucle, fa anys que no llegeix cap altre llibre, quan l’acaba, el torna a començar. Diu que allà hi és tot. Potser és cert. Però abans d’aturar-se en Proust, la meva amiga havia vagat pel món com una saltimbanqui, com s’acostuma a fer amb els llibres i amb altres coses. 

Hi ha alguns llibres, pocs, que són com els éssers humans, inacabables. No ens avorrim de les persones perquè en realitat mai les coneixem del tot, ens deixen d’agradar, que és molt pitjor. 

ENLLUERNAMENTS NFANTILS

Notícies relacionades

No sento necessitat de tornar a llegir 'A la recerca del temps perdut', crec que el porto en mi, que és part de qui soc, com els meus enlluernaments infantils i les meves amistats adolescents. Com aquella vegada que vaig creuar fent un saltiró sobre el buit, d’una terrassa a una altra, a l’àtic dels meus avis i em vaig endur un ensurt de mort al veure la cara d’estupor de la meva àvia, que mai perdia la compostura, quan vaig aparèixer a l’altre costat saludant-la amb la mà. O aquella altra vegada que se’m va perforar i gangrenar l’apèndix perquè a casa érem molt xulos i trobar-se malament es considerava una falta d’educació. O com aquell estiu a Suècia buscant Ingmar Bergman, a qui òbviament no vaig trobar.

Porto en mi, també, des de diumenge passat, l’obra de McBurney, una de les representacions més increïbles i emocionants que he vist a la meva vida. Potser, en realitat, l’únic art que importa és el que et recorda qui ets i d’on vens. On vas importa menys perquè, de totes maneres, anem tots al mateix lloc.