Trist i savi

Ho va escriure fa uns dies Jordi Galves: «El seu humor té un poderós regust de tristesa». Ho explica també Marcos Ordóñez, que ens ha ofert retrats precisos d’aquest vessant fosc de l’humorista. Quan era jove, en Marcos va voler fer una entrevista a en Capri, amic del seu pare, i la primera pregunta va ser què recordava del gran còmic Alady, que havia mort no feia gaire. Capri, en sentir el nom del seu col·lega, a qui havia assistit fins al final, va bramar com un nen. 

La segona pregunta no va existir mai. En Marcos l’evoca també plorós a la Societat d’Autors, uns anys després. En entrar-hi, «vestit com un personatge de Gógol», topa amb el delegat, el compositor Jaume Mestres, i de cop esclata el plor: «La vida és un fàstic, Mestres, la vida és un fàstic». 

ACTITUD HIERÀTICA I DESENGANY

Notícies relacionades

Joan Capri o la tristesa divertida

Testosterona antiprocés

Amb els anys, avui que en fa cent que va néixer, la figura de Joan Camprubí, el Capri que va encarnar l’home «humil, escèptic i sentimental», ha crescut en el nostre imaginari com un personatge que no solament retratava l’absurd del món – des de la seva essència radicalment barcelonina – sinó que ens oferia la solució per superar el mal tràngol del fàstic. No pas una actitud heroica sinó hieràtica. No pas l’arravatament sinó el desengany.

En un dels seus monòlegs, El suïcida (1968), descriu l’actitud més adequada davant la possibilitat d’acabar amb tot: «Nosaltres quiets, aquesta és la nostra posició». No pas la grandiloqüència sinó l’humor. Trist i savi.