EDITORIAL

Referèndum sense garanties

La llei que empara l'1-O, «de mínims» segons admet la CUP, no aclareix els dubtes democràtics sobre la cita

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp39169267 barcelona 04 07 2017  carles puigdemont y oriol junqueras  p170704205521

zentauroepp39169267 barcelona 04 07 2017 carles puigdemont y oriol junqueras p170704205521

El diputat de la CUP Benet Salellas, que dilluns va reclamar amb èxit el cap del conseller Jordi Baiget per haver qüestionat la viabilitat del referèndum unilateral, va definir ahir el text amb el qual es pretén donar-li cobertura jurídica com una llei «de mínims, estrictament formal». No és que no tingui raó el parlamentari cupaire. Però, des d’una òptica estrictament legislativa, la proposició de llei de Junts pel Sí i la CUP no és només una norma democràticament de mínims; és, primordialment, un efímer esguerro. Efímer perquè, segons el seu propi redactat, la llei quedaria derogada l’endemà de la suposada celebració de l’1-O, per la qual cosa presumeix de regular «un règim jurídic excepcional». I esguerro perquè, alhora que es defineix com una llei suprema, proclamant que «preval jeràrquicament» sobre qualsevol altra norma que la contradigui (article 3), plagia matusserament la legislació electoral de l’Estat, fins al punt de declarar-la subsidiària en tots aquells supòsits que no estiguin previstos en l’esborrany encara ocult per al Parlament (disposicions addicional i final primera).

La futura llei constituirà, per si mateixa, una declaració unilateral d’independència, sintetitzada en el seu article segon: «El poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà i com a tal exerceix el dret de decidir lliurement i democràticament la seva condició política.» Per fer-ho, en la seva exposició de motius s’empara en diferents mocions aprovades pel Parlament, en les declaracions sobre drets humans de les Nacions Unides que ha ratificat Espanya i en dictàmens de la justícia internacional, pretenent que tots ells avalen el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Una interpretació voluntarista i il·lusòria que contrasta amb els pronunciaments de l’ONU mateix i de molts representants de les comunitats europea i internacional.

L’objectiu de la Generalitat i del conjunt del moviment independentista amb la presentació d’aquesta norma, primer al Parlament i després en un míting al Teatre Nacional de Catalunya, era demostrar que el referèndum anunciat per a l’1 d’octubre tindrà les mateixes garanties democràtiques que qualsevol altra convocatòria electoral a l’ús. Es votarà «com sempre», segons el mantra d’Oriol Junqueras, després recitat per diversos portaveus de Junts pel Sí. Rotunditat dialèctica que compagina malament amb l’articulat de la proposició sobiranista i amb les imprecises glosses formulades ahir pels seus entusiastes portaveus.

 l'escrutini, l'Estat sigui desproporcionada

Notícies relacionades

Per començar, el text no només xoca frontalment amb la Constitució, sinó que també conculca el propi Estatut, ja que pretén regular, amb el suport de poc més de 70 diputats, un marc electoral que estatutàriament requereix el suport de 90 vots al Parlament. Continua sent un misteri com elaborarà la Generalitat un cens del qual legalment no disposa. Com aconseguirà que els ajuntaments cedeixin els seus locals contra el criteri del secretari municipal, dependent de l’Estat. Qui garantirà la neutralitat d’una administració i d’uns mitjans públics de comunicació l’aposta dels quals per la independència és indestructible. De quina manera s’assegurarà la pluralitat d’opcions a la campanya d’un referèndum no reconegut per l’Estat ni per quatre dels sis grups del Parlament, que representen la meitat de l’electorat. Una cosa sí que va quedar clara: es considerarà vàlida la consulta sigui quina sigui la participació, i n’hi haurà prou que el sí guanyi per un sol vot perquè el Parlament declari la independència en un màxim de 48 hores.

Les forces independentistes continuen així la seva fugida cap endavant, esquivant els esculls legals, les garanties democràtiques, les seves pròpies divisions internes i  la manca de suport electoral mitjançant una nova enganyifa: la convocatòria d’un referèndum simulat, en la confiança que sigui la resposta punitiva de l’Estat –desproporcionada en l’imaginari sobiranista– la que, a l’avortar-ne la celebració per força, li confereixi la legitimitat no obtinguda a les urnes. Un altre desafiament que posposa la resolució d’aquest conflicte, que serà dialogada o no serà.