Un debat que va més enllà del tramvia

El debat del tramvia és un dels debats ciutadans més enquistats a Barcelona des del referèndum sobre la reforma de la Diagonal que va impulsar Jordi Hereu i la derrota del qual va tenir efectes demolidors en el seu mandat. Llavors el debat es va centrar en la transformació de l’avinguda i el seu resultat negatiu és un dels arguments recurrents dels que s’oposen a la unió del Trambaix i el Trambesòs. Uns quants anys i dos alcaldes després, el debat ha mutat i ara la conversa ciutadana sobre el tramvia ja no va tant sobre com solucionar la Diagonal (una avinguda la reforma de la qual en el període de Xavier Trias no va ser satisfactòria) sinó que és global, de model de mobilitat de la ciutat. En realitat no és el tramvia el debat, sinó el cotxe. El projecte d’unió dels dos trams que abandera l’ajuntament implica la reducció de la presència del cotxe a l’avinguda, i és coherent amb altres mesures impulsades en altres punts de la ciutat, des de la superilla fins al projecte de limitar la circulació dels cotxes de certa antiguitat. Però molts ciutadans, sobretot aquells per als quals conduir el cotxe no és un exercici de comoditat sinó de necessitat, es consideren objectiu d’una guerra del consistori contra l’automòbil. Reduir els nivells de contaminació de Barcelona, fer-la més sostenible i menys agressiva per als ciutadans ha de ser un objectiu compartit de ciutat. Amb totes les polítiques de transport públic necessàries, l’única manera de fer-ho és reduint l’ús i la presència del cotxe.