GESTACIÓ SUBROGADA

Parir en un món perfecte

Els defensors d'engendrar fills propis en ventres ajenos apel·len a la llibertat personal, però convé no oblidar la responsabilitat social

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp34503387 mas periodico claudia ram rez est  embarazada de siete meses170519200501

zentauroepp34503387 mas periodico claudia ram rez est embarazada de siete meses170519200501

En un món perfecte, les dones paririen sense dolor. Mai hi hauria problemes en el part ni complicacions en la recuperació. Els nens sortirien com llaminadures d’una màquina expenedora. Bonics. Nets. Asèptics. Nens que podries decidir criar… o entregar a altres. Sempre amb amor. Sense patir el brusc trencament d’un vincle que la naturalesa, les hormones i el cervell ordenen indeleble.  

En un món perfecte, tots podríem superar les limitacions dels nostres cossos. No patir impediments que coartin els nostres moviments. Aconseguir realitzar els nostres anhels. També la il·lusió de ser pares.

Ciutadans ha registrat al Congrés una proposició de llei per regular la gestació subrogada com una pràctica «altruista». I la idea és tan bella que només la podem creure possible en un món perfecte. Perquè parir no és innocu. Les conseqüències físiques i emocionals són importants. I són reals. No és possible minimitzar-les si som conscients d’elles. Hi ha un punt d’inquietud a defensar la maternitat rebaixant la transcendència que suposa per a les 

dones.

Els defensors d’engendrar fills propis en ventres aliens apel·len a la llibertat personal. I sí, no es pot obviar aquesta possibilitat. Però tampoc la responsabilitat social. ¿Com controlar el caràcter altruista de l’operació? Ciutadans proposa que un dels requisits sigui que les dones gestants disposin d’una situació socioeconòmica adequada per afrontar la gestació en condicions òptimes. Però ¿podrà controlar els acords privats de compravenda, les extorsions que puguin generar-se?

Notícies relacionades

Resulta molt difícil creure que qualsevol dona sana, sense problemes econòmics, decideixi passar pel procés de la maternitat per pura generositat. Però fins i tot en el cas que fos així, ¿podem obviar la transcendència social que tindria aquesta decisió particular? ¿Deixem caure l’última frontera de la cosificació de la dona?

I un últim interrogant: ¿podem enfrontar-nos a la idea de no aconseguir sempre el que vulguem, encara que hi hagi mitjans per aconseguir-ho?