La desfilada gai de Madrid i les llibertats

Probablement no van ser dos milions les persones que es van manifestar ahir pel centre de Madrid com a acte culminant de la World Pride 2017, la celebració anual del moviment gai internacional, que aquest any va escollir la capital d’Espanya per a aquest esdeveniment que vol unir l’aspecte festiu i el reivindicatiu. Però sí que van ser centenars de milers, i aquest volum de gent és més que suficient per valorar l’enorme salt qualitatiu que s’ha fet a Espanya amb prou feines en quatre dècades en matèria de llibertat sexual i respecte de la identitat personal: de la repressió de les manifestacions públiques d’homosexualitat –i la consideració gairebé com a ciutadans de segona dels que tenen aquesta orientació– a aquesta lúdica i multitudinària exhibició de l’Orgull Gai.

 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Per si faltava res, aquest any la marxa ha comptat per primer cop amb la participació oficial del PP, l’únic dels grans partits espanyols que no era explícit a recolzar la mobilització de gais i lesbianes. Un canvi d’actitud que suposa un pas més en el lent trànsit de la dreta espanyola cap a l’acceptació plena de les llibertats personals amb independència de criteris morals. Cal no oblidar que el PP va impugnar el 2005 la llei del Govern de Rodríguez Zapatero que va autoritzar el matrimoni homosexual a Espanya –una norma avantguardista en el nostre entorn–, i que el seu recurs va ser rebutjat pel Tribunal Constitucional set anys després, ja amb Mariano Rajoy a la Moncloa i amb alguns polítics conservadors sortits de l’armari.

Madrid, en tot cas, ha ofert aquests dies una molt saludable mostra de tolerància i  pot exhibir, igual que Barcelona, la condició de ciutat gay friendly. Però no s’ha d’abaixar la guàrdia, perquè encara que Espanya, en general, és un país tolerant, les expressions d’homofòbia no són anecdòtiques, i de vegades les protagonitzen aquells que, per raó del seu credo religiós, haurien de transmetre missatges de fraternitat i no d’acritud si no d’oberta discriminació. I queda pendent avançar cap a la normalització social dels transsexuals i els intersexuals, col·lectius encara molt ignorats i fins fa poc estigmatitzats. La llibertat personal d’aquells que històricament han sigut assenyalats com a diferents és també la llibertat de la societat de la qual formen part i un bon baròmetre de la salut col·lectiva del país.