Esperant Merkel

Una onada de (renovada) esperança, fins i tot d’optimisme, sembla estar escombrant Europa les últimes setmanes. La inesperada victòria de Macron en les presidencials franceses, reforçada després pels seus resultats parlamentaris, amb el seu convençut i ferm discurs europeista, estan allunyant, una mica, el fantasma de l’agonia europea. Una renovada autoconfiança impulsada també en gran mesura per una recuperada unitat d’acció i pensament sobre el 'brexit', escenificada en un triomf parcial en l’inici de les negociacions davant un Govern anglès debilitat arran dels últims resultats electorals. La profecia autocomplerta, almenys temporalment, que junts som més forts, tot i l’abast dels desafiaments.

Després de l’últim Consell Europeu, que ha vist amb curiositat i expectació l’arribada de Macron, ara tots esperen Merkel. Perquè encara que es considera segura la seva victòria en les eleccions alemanyes de la tardor, qualsevol moviment d’avanç o de reforma necessari per abordar el futur de la UE estarà, si no paralitzat, sí molt alentit fins llavors.

Amb les coses així, l’estat d’ànim europeu es mou ara entre dos eixos, que podrien semblar contradictoris: el rellançament de l’eix francoalemany –l’origen de tot això– i la demanda que Alemanya assumeixi finalment el paper de líder europeu; un paper que durant l’última dècada, i tot i una demanda creixent, la mateixa Alemanya ha intentat esquivar. És el que descriu amb mestria la periodista Pilar Requena en el seu últim llibre, 'La potencia reticente', en què explica els recels d’Alemanya a l’hora d’ocupar el lloc que el seu poder econòmic, polític i fins i tot demogràfic li atorga al si de la Unió. Es tracta d’un dels poquíssims intents editorials d’acostar la realitat germànica al lector espanyol d’una manera rigorosa i amena.

Paradoxes de la història, el projecte del qual va néixer l’actual UE va ser creat per evitar, precisament, que una nova hegemonia alemanya pogués tornar a posar en perill la pau d’Europa, i amb ella la del món. Avui, no obstant, una UE que ha passat moments millors, amb un front anglosaxó en retirada, demana obertament a Berlín que assumeixi el lideratge.

Però mentre arriba el setembre, ja es van perfilant algunes idees. Conceptes que els uns i els altres, sobretot Macron i Merkel, per una part, i Juncker, Mogherini i Draghi, per l’altra, van deixant caure en intervencions diverses per anar preparant els seus, i la resta, de per on pot anar el debat, en un joc de declaracions creuades.

Aquí entren les mencions a un possible futur pressupost europeu, a la necessària posada en marxa d’una defensa comuna, al reforçament de les funcions de supervisió dels bancs centrals, a la conveniència (o no) de frens a les inversions estrangeres en sectors estratègics… Curiosament, poques al·lusions a un 'brexit' que sembla haver quedat en mans –gairebé exclusivament– de l’equip negociador.

Notícies relacionades

Jugar amb foc

Piscines plenes a l’‘Escuela de calor’

Així es mou la política europea. A poc a poc. Però es mou.

Periodista. Directora d’Esglobal.