Orgull i pudor de pipí

Quan els dic als meus amics que una de les sensacions que jo associo amb el World Pride és la pudor de pipi, riuen. Els de fora no m’entenen, creuen que ho dic en broma. Els madrilenys riuen amb complicitat. Tres milions de persones vindran a Madrid al World Pride: l’esdeveniment més gran que ha acollit en la seva història. L’ajuntament ha previst la instal·lació de 1.019 serveis portàtils a la via pública, i 300 més dels organitzadors privats. Un urinari per a cada 2.274 bufetes.

L’Associació de Veïns de Chueca assegura que en edicions anteriors s’han utilitzat aquests serveis «per  fer-se ratlles o mantenir relacions sexuals», però que es fa pipí al carrer. Que la pudor persisteix «durant setmanes» després de les festes (la que subscriu en dona fe) i que hi ha zones del barri per on «fins i tot els ulls s’irriten al passar-hi» perquè «amb la calor l’orina es corromp». Cal  recordar que al juliol, Madrid arriba, de dia, als 40 graus.

L’ajuntament ha concedit al Pride la consideració d’esdeveniment d’«especial significació ciutadana», que permet suspendre els nivells màxims de soroll regulats per la normativa. El soroll es fa insuportable. Per desfilar en la manifestació-cavalcada s’ha de pagar una quantiosa suma que, es diu, ronda els 8.000 euros. I hi desfilen 52 carrosses. Les entrades per anar en una d’ells van a 70 euros. I ja han volat.

No se sap ben bé quin és el criteri per seleccionar els que fan el pregó. Però gairebé sempre són personatges televisius, mediàtics, farandulers, molt poc coneguts per la seva faceta activista o intel·lectual.

XARXA D'INTERESSOS ECONÒMICS

S’esperen ingressos de 300 milions, segons AEGAL (Asociación de Empresas y Profesionales para Gays y Lesbianas de la Comunidad de Madrid). Des de col·lectius LGTB històrics, entre ells, Apoyo Positivo, Imagina Más, la Fundación Triángulo, la Plataforma Asociativa 28J i altres s’opina que el Pride (abans Orgull) s’ha acabat convertint en una xarxa d’interessos econòmics. En la privatització d’una manifestació en favor d’un negoci desideologitzat, que beneficia una elit. En l’explotació empresarial d’una eina política. Volen les acusacions d’opacitat i de tarifes abusives. I sorprèn la lenta però inexorable expulsió de les activitats socials i culturals en una manifestació que va començar com reivindicativa.

Ahir mateix la manifestació de l’Orgull Crític va ocupar la Gran Vía. A la pancarta de capçalera es llegia: 'Dissidència és resistència'. Els col·lectius que hi eren rebutjaven «la imatge unitària i homogènia que dona el Pride del col·lectiu LGTBI». Una imatge que exclou els pobres, grassos, discapacitats, precaris... tot aquell que no pugui sumar-se a un Pride que és, bàsicament, una celebració consumista.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

La situació em recorda a Barcelona. Molta festa, molt turista, molt empresari que es fa ric, ciutadans corrents que no entenen el que està passant, veus crítiques que clamen indignades.

Potser és el moment de deixar de costat les lluites fratricides i posar-nos tots d’acord per reflexionar seriosament sobre què significa l’Orgull. Deien les monges que la diversió és la medicina de l’ànima. Però una medicina, si s’excedeix en la dosi, pot acabar sent verí.