Em permeto dir que l'alcohol té cara i creu

Llegeixo al diari aquest titular: El consum mo­derat d’alcohol fa mal al cervell. Em sorprèn d’entrada, perquè moderat significa –o es diu– d’allò que «és considerat normal». I immediatament se’m planteja un altre dubte: la normalitat vol dir «adaptació a una norma esta­blerta». 

    

Potser l’única norma que conec, en l’àmbit tancat, és la prohibició de fumar. Quan jo era jove vaig veure penjat a la paret d’un bar aquest cartell: «Prohibido ­blasfemar y prohibida la palabra ­soez».

    

I un dia em vaig permetre aquesta petita broma lingüística amb un amic: «Ja ho veus, aquí no es pot pronunciar 'soez'. ¡És una paraula prohibida!». 

    

Bromes a banda, tornem a l’alcohol.

    

Queda clar que abusar-ne suposa un risc. Recordo un jove company publicitari que un dia ja no va anar a treballar. Van anar a buscar-lo a casa seva i el van trobar al llit. Mort. Al seu costat hi havia una ampolla de conyac. Buida. 

    

Perquè el lector em situï en l’àmbit del consum d’alcohol diré que un parell de dies a la setmana vaig al restaurant Lázaro i la Carme em porta dos ditets de whisky amb una mica de gel. He de dir que he estat tres vegades a Escòcia i sempre me l’han servit així. 

    

Un dia vaig voler sentir-me escriptor britànic i al costat de la meva màquina d’escriure Olivetti em vaig posar un vaset de whisky. Al cap d’una hora vaig recollir els folis escrits... i em vaig adonar que el whisky estava intacte. 

    

Però no oblidaré mai una imatge. Quan el meu cunyat, l’escriptor Nèstor Luján, s’estava morint a l’hospital, va allargar un braç en silenci. La seva dona, la Tin, el va entendre de seguida. Havia amagat una ampolleta de whisky en un armariet d’aquella habitació.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

    

Va ser l’últim gest, l’últim tast de la vida.