La supervisió financera de la UE
La unió bancària i els seus avenços
La intervenció del Popular ha posat en relleu els canvis adoptats per la crisi de l'euro el 2012
La intervenció del Banco Popular per les autoritats europees ha posat en relleu els profunds canvis adoptats en els pitjors problemes de la crisi de l'euro. Llavors, en aquell 2012 en què Espanya s'enfonsava en l'anomenat 'redenomination risk' per Mario Draghi, és a dir, la possibilitat real d'abandonar l'euro i recuperar la pesseta, la solució adoptada d'urgència va ser constituir la unió bancària.
Perquè la situació era tan dramàtica per l'abraçada de l'os en què s'havien fos els sectors públic i financer a Espanya: unes administracions públiques que necessitaven que la banca financés el seu enorme dèficit perquè no se'n fiaven els inversors internacionals; i una part del sector financer sota sospita que necessitava l'ajuda d'un sector públic incapaç de subministrar-la. Era el dramàtic vincle banca-sector públic que, davant la creixent desconfiança de la salut financera de tots dos, els anava enfonsant. La brutal elevació de les primes de risc-país, fins a gairebé els 600 punts bàsics l'estiu del 2012, il·lustra la duresa de la situació.
Arran de la crisi del 2012, a canvi de seguretat, els països del sud van acceptar la pèrdua de supervisió financera, i la van traslladar al BCE
La solució va consistir a tallar el nus gordià d'aquella relació. I com que Alemanya no acceptaria mancomunar les emissions de deute públic a l'eurozona, el 2012 Espanya, Itàlia i França van plantejar la unió bancària. Que es contemplava com una forma indirecta de compartir riscos entre països: primer, usant el MEDE, el mecanisme europeu de finançament, en possibles rescats bancaris; segon, amb una assegurança única de garantia de dipòsits bancaris. A canvi d'aquesta solidaritat, els països del sud acceptaven la pèrdua de la supervisió financera, i la traslladaven des dels seus bancs centrals al BCE, una cosa més que raonable davant dels problemes que aquella havia plantejat.
CONTROLA LA BANCA DE LA ZONA EURO
Inicialment, Alemanya va semblar acceptar aquestes propostes, encara que en el desenvolupament final de la unió bancària va anar imposant les seves posicions. Així, va acceptar el naixement del MUS (Mecanisme Únic de Supervisió), de forma que des de l'1 de novembre del 2014, seria el BCE l'encarregat de controlar tota la gran banca de la zona euro.
Però en la definició del Mecanisme Únic de Resolució (MUR), l'encarregat de decidir quins bancs havien de salvar-se i quins ser liquidats, va imposar canvis substancials, en especial en qui hauria de pagar la factura d'un banc fallit o en risc de fallida. Així, quan el MUR va entrar en vigor l'1 de gener del 2016, ho va fer establint que, abans d'utilitzar recursos col·lectius europeus, seria necessari absorbir pèrdues amb les aportacions dels creditors privats (accionistes, accionistes preferents, obligacionistes o impositors de més de 100.000 euros) i de recursos públics del país afectat. Era passar del 'bail out' al famós 'bail in'.
Aquests dos mecanismes són, justament, els que han aparegut en la solució a la crisi del Popular. El MUS va advertir que el banc no disposava de la liquiditat per funcionar i, en aquesta situació, el MUR va considerar que no podia ser salvat i va utilitzar la totalitat del capital per absorbir pèrdues i, com que això no va resultar suficient, va procedir a amortitzar les accions preferents i altres instruments semblants. En suma, un valor final d'1 euro. La resta ja és conegut.
EL CAS DEL MONTE DEI PASCHI DE SIENA
¿Fins a quin punt el MUS i el MUR defineixen una unió bancària que mereixi aquest nom? Només en part. Primer, perquè aquest esquema té, com sempre a la UE, les seves excepcions: en particular, quan es consideri que hi pot haver riscos sistèmics. És el que s'ha argumentat per al salvament del banc italià Monte dei Paschi de Siena en què, malgrat aplicar-se les mateixes normes que a Espanya, l'Estat ha garantit la devolució del capital als minoristes posseïdors d'accions preferents.
L'esquema imposat L'esquema imposat té les seves excepcions: en particular quan es consideri que hi pot haver riscos sistèmics
Segon, perquè la constitució d'un fons comú de resolució bancària, finançat amb recursos del mateix sistema financer, necessita un llarg període per dotar-lo de capacitat efectiva d'intervenció. Cosa que no serà fins al 2025 com a mínim.
Finalment, perquè tota unió bancària necessita una única assegurança de garantia de dipòsits. Aquest aspecte crític, sol·licitat per Rajoy, Monti i Hollande el 2012, s'ha aparcat, perquè la mancomunitat de riscos que implicaria la seva constitució no la permet Alemanya. Aquesta utilitza com a excusa que, prèviament, es redefineixin els criteris de risc del deute públic en els balanços de la banca europea.
¿Unió bancària? Parcialment sí, com ha mostrat la intervenció del Popular. Esperem no ens afecti una nova crisi perquè, com sempre a la UE, tot està en procés de millora.
