Mesquites i propaganda a l'Iraq

Ens resulta més fàcil escandalitzar-nos per la voladura de la Gran Mesquita d'Al-Nur i del seu cèlebre minaret inclinat, construïts al segle XII, que recordar les causes i els noms dels responsables del drama humanitari que pateixen l’Iraq, Síria, el Líbia i el Iemen. També va passar amb els talibans: hi va haver més escàndol per la destrucció dels budes gegants de Bamiyan que pel tracte vexatori a les dones afganeses.

Les imatges no deixen dubtes que es tracta d’una voladura des de dins, no d’un bombardeig aeri ni d’artilleria. L’explosió va tenir lloc dimecres a les 21.30, hora local, quan les tropes iraquianes estaven a 50 metres del temple i la seva conquista semblava inevitable. A més de ser una joia arquitectònica de l’època de les croades, Al-Nuri és el bressol de l’autoproclamat Estat Islàmic (EI), el lloc elegit fa tres anys per Abu-Bakr al-Bagdadi per erigir-se en califa i fer una crida al gihad global contra els infidels.

Amb la destrucció de la Gran Mesquita i del seu minaret d’Al- Habda, l’EI intenta evitar la fotografia de la seva conquista, el canvi de la bandera negra per la de l’Iraq. També indica que la llarga batalla de Mossul, que es prolonga des de fa vuit mesos, està a prop del seu final. Una derrota a Mossul, fins i tot a Raqqa, que li serveix de capital a Síria, no significa que la guerra o l’EI estiguin acabats.

EN CONSTANT MUTACIÓ

L’EI és un cos en constant mutació que neix d’una combinació d’errors. Alguns són històrics, com el disseny d’unes fronteres que obeïen més als interessos de les potències colonials que a la realitat de les tribus i els clans, dos elements bàsics per entendre unes societats que es regeixen pels codis de la lleialtat i la supervivència. En cas de conflicte entre tots dos s’aplica el segon.

L’arribada els anys 60 de règims nacionalistes a Egipte, Síria, l’Iraq i Líbia, sobretot, va despertar una onada d’optimisme i esperança que es va assecar amb la mort de Nasser, l’últim somiador. Aquells governs van derivar en dictadures amb elits corruptes que van viure d’esquena als seus pobles, com el cas del xa Reza Pahleví de l’Iran. Van ser anys en què la CIA feia i desfeia al Pròxim Orient. No hi va haver mai un projecte de generar democràcies reals ni de crear societats lliures. La llibertat local és incompatible amb el negoci de l’estranger.

L’empobriment de la majoria de la població va generar el magma de rancor on agafa força l’activisme religiós, primer amb els Germans Musulmans, una versió moderada; més tard amb els wahhabites dirigits des de Riad, , i també per Al-Qaida, capaç de fer mal al cor dels Estats Units. Alessandro Baricco va dir que l’11-S demostrava que en un món reduït al Far West el més fort també és vulnerable.

La invasió de l’Iraq el 2003 i la pèssima gestió posterior de l’ocupació van destruir l’Iraq, i per extensió Síria. Aquesta intervenció, basada en mentides i interessos, va ser la metxa que va insuflar vida a l’EI. És la tesi dels periodistes Mónica G. Prieto i Javier Espinosa, que acaben de publicar 'La semilla del odio' (Debate).

Les coses s’han mogut de manera tan ràpida que el Front Al-Nusra (Síria), vassall fins fa uns mesos d’Al-Qaida, sembla moderat si el comparem amb l’EI, que és d’una intransigència medieval. El mateix passa amb Al-Qaida i els talibans. L’EI fa mesos que s’està infiltrant a l’Afganistan, on ja domina Tora Bora i altres zones.

Hi ha diverses guerres simultànies, a més de la que mantenen sunnites i xiïtes, i és possible que les estiguem perdent totes.

UNA OPORTUNITAT

Notícies relacionades

L'Estat Islàmic destrueix la mesquita de Mossul on es va proclamar el "califat" davant l'avanç de la coalició

Testosterona antiprocés

Les eventuals caigudes de Mossul i Raqqa desplaçaran l’EI a altres zones de Síria. Potser afectarà altres països i haurem de sumar el Líban, Jordània i Turquia a la llista dels damnificats. En el cas d’Europa augmentarà el risc d’atemptats. El perill radica en els 3.000 combatents estrangers amb passaport europeu que tornaran a casa els pròxims mesos. Després hi ha els tarats que actuen per simpatia.

Una de les diferències entre Al-Qaida i l’EI és el territori, el fet d’existir un lloc físic sobre el qual proclamar el califat. Sense aquest territori l’EI perdrà l’aura d’invencibilitat i part de la seva narrativa heroica. És una oportunitat perquè els presumptes bons recuperin la iniciativa, una quimera si les nostres cartes per a la pau són Donald Trump i el nou príncep hereu saudita, Mohamed bin Salman, el cap de la guerra del Iemen, una carnisseria sense gaires periodistes, però amb armes i municions made in Spain.