El desafiament independentista
Novetat a la cartellera
El cas dels cartells de Lleida és aïllat però mereix una seriosa reflexió sobre el 'feixisme rampant'
El cartell que l’altre dia va aparèixer als carrers de Lleida deixava poc marge a la imaginació: «Els qui neguen el democràtic dret del poble a l’autodeterminació… són enemics del poble!; tractem-los com a tals». En efecte, la intenció intimidatòria és evident. Les quatre fotos dels «enemics del poble» aclareixen encara més l’amenaça. El dubte és: ¿convé prendre-s’ho a la lleugera? Al capdavall, és ben cert que després de set anys de procés el nombre d’incidents relacionats amb el mateix és molt reduït, gairebé marginal. Però com a símptoma ha de ser examinat de prop, es tracta d’un cas clar de feixisme rampant. Que ningú es posi les mans al cap, convé explicar per què es tracta d’una proclama totalment antidemocràtica, en les seves formes i en el seu fons.
Sobretot, els seus autors semblen tenir molt clar què és el poble, fins aquí un error molt freqüent en política, i, sobretot tenen molt clar que ells (els autors) són els representants d’aquest poble, i en exclusiva. S’atorguen igualment a si mateixos, a partir d’asquesta representació exclusiva, la condició d’erigir-se en jutges, acusadors i jurat en un judici amb poc marge per a la part de la defensa. Tribunal i executors de l’eventual sentència («tractem-los com es mereixen!»), no ho saben però estan en la línia de successió directa del concepte d’enemic del poble encunyada al segle XX per la tradició leninista, mussoliniana, hitleriana i tots els seus derivats. I aquella tradició, si anem més enrere en la història europea, té un pare teòric, Jean Jacques Rousseau, i el promotor de la primera experiència política pràctica d’aquesta matriu, Robespierre durant la Revolució Francesa. En Jean Jacques Rousseau i en Robespierre, com a executor pràctic del model, l’esquema és molt simple: el poble és una unitat indivisible, la seva expressió política és la voluntat general, i aquesta és indivisible, ha d’expressar-se per la via de la unanimitat. Qualsevol fragmentació de la voluntat general equival objectivament a traïció, i ha de ser castigada com a tal. Com pot veure el lector, queden a la cuneta la noció de representació política plural, majories i minories, drets subjectius del ciutadà davant un dret objectiu del poble de la representació i gestió de la qual s’ocupa… no tot el poble, sinó una avantguarda organitzada, que s’encarrega de la resta.
Queda un últim aspecte, gens secundari. I és la doble ofensa democràtica que es deriva per un costat del mecanisme de la delació, i el de l’anonimat dels denunciants. Fomentar la delació està cívicament malament. Fer de xivato des de l’anonimat és reprovable. En universos tancats, una presó, un camp d’internament, la mili, o a escala menys dramàtica, en un col·legi de capellans en règim d’internat en èpoques no tan pretèrites, la delació era un pecat mortal, i la xivatada anònima equivalia a un ostracisme taxatiu. És un cas aïllat, però mereix reflexió.
