Ni crisi, ni globalització, ni identitat

¿Per què les classes mitjanes, així com molts professionals, estan recolzant dirigents autoritaris i votant partits d'extrema dreta i radicals d'esquerra? Quan faig aquesta pregunta als meus alumnes i persones del meu entorn les causes que esmenten són tres: 1) la crisi financera i econòmica, 2) la globalització, 3) la immigració. Aquests factors són per a ells com els tres genets de l'Apocalipsi que estem vivint. Però és lògic pensar que han afectat fonamentalment els perdedors de la globalització i de la crisi, però no –o, almenys, no tant– les classes mitjanes altes, professionals i funcionaris que segueixen conservant la seva feina i tenen ingressos. Hi ha d'haver alguna cosa més que aquestes tres forces.

La meva idea és que el que hi ha al darrere de l'ansietat i la incertesa que mou aquests sectors socials, fins ara acomodats, a recolzar líders polítics autoritaris i a votar opcions populistes d'extrema dreta i d'esquerra radical no és ni la globalització, ni la crisi ni l'amenaça a la identitat que pugui venir de la immigració. És la profunda transformació estructural de les nostres economies. Transformació associada a la robotització, a la digitalització i a les màquines intel·ligents. Aquesta automatització amenaça l'ocupació en moltes activitats de serveis que abans requerien una elevada formació i capacitació. 

Al contrari del que va passar al segle passat amb l'economia industrial, que va venir a substituir una gran quantitat de llocs de treball en l'agricultura, aquesta nova economia digital està produint un fort desacoblament entre augments de productivitat i salaris. Al segle XX les millores de productivitat industrial, salaris i ocupació van anar de la mà. L'economia industrial va ser sinònim de progrés social. 

MÉS PRODUCTIVITAT QUE SALARIS

Ara, no obstant, l'automatització també porta millores de productivitat considerables, però que no van associades a millors salaris. Ben al contrari, el que estem veient és l'aparició d'un nou tipus de treballadors pobres, de precariat. Persones que tenen una feina, però que tenen un salari que no els permet arribar a final de mes i, encara menys, planificar el seu futur. L'economia digital associada a plataformes digitals com Amazon, Uber, eBay o Airbnb, però també a moltes altres empreses de sectors més tradicionals, permet contractar més treballadors 'freelance', ocasionals i autònoms, que no treballen en locals de l'empresa. Són feines que exigeixen total disponibilitat de temps a l'empresa, però no asseguren la feina.

Els anglosaxons ja han donat un nom a aquesta mena d'economia basada en la feina ocasional i autònoma: 'gig economy'. Alguns pronòstics assenyalen que per al 2020 un elevat percentatge de l'actual ocupació –40-50%– a les nostres societats serà d'aquesta mena. ¿És bo o dolent aquest canvi? Els seus defensors parlen que permet als treballadors fer-se autònoms i aconseguir un millor equilibri entre vida laboral i personal, segons les preferències de cadascú. És possible. Però em temo que aquest argument intenta fer de la necessitat virtut. 

¿Quina mena de cultura ve amb aquesta economia? Cultura entesa en el sentit de quins valors i pràctiques necessiten les persones per prosperar en aquestes condicions d'inestabilitat i fragmentació professional. És veritat que aquest nou capitalisme és una petita part de l'economia. Però té una gran influència cultural.

PENSIONS I EDUCACIÓ

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Aquesta 'gig economy' és un enorme repte per a la societat. És un desafiament, per exemple, per al sistema de pensions contributives: els 'freelance' no cotitzen cada mes, però els pensionistes sí que cobren cada mes. També és un repte per a la mena de lleialtat entre treballadors i empreses que requereix un projecte empresarial de llarg termini. O també un repte per al tipus d'educació que fins ara es transmet a les escoles i universitats. ¿Quina classe d'educació és necessària per enfrontar-se a treballs de curta durada i amb demandes laborals canviants?

¿És possible fer de l'economia digital un instrument de progrés social i realització personal o hem d'adaptar-nos a aquesta precarització de la vida laboral i a l'explotació comercial de la nostra privacitat? El desafiament és enorme. De moment, aquesta transformació estructural genera un fort pessimisme davant del futur. Aquesta és la causa que hi ha darrere del malestar de les classes mitjanes i del seu suport al populisme. No és ni la crisi, ni la globalització ni la identitat, com erròniament es pensa.