EL DRAMA DELS DESPLAÇATS
¿On són els refugiats?
Els diners europeus s'utilitzen per pagar als guardacostes libis per impedir que surtin o retornar els que ho intenten
Encara que mirem cap a un altre costat, la crisi no cessa. El nombre de desplaçats com a conseqüència de conflictes, violència i abusos mai havia sigut tan gran, almenys des que es tenen estadístiques. Més de 65 milions de persones han sigut forçades a deixar enrere casa seva, el seu país i part de la família: tota la seva esperança. Més de la meitat són menors. Per a milions de persones que no intueixen un horitzó possible de tornada, la possibilitat d’existir està cada vegada més lluny de casa seva. Per a alguns ja només queda Europa i tot i que aquí es trobin amb les portes tancades, no renunciaran a recórrer el camí de l’infern.
Líbia és el camí. Des que Europa va decidir pagar, amb diners de tothom, la fuga cap a Grècia per Turquia, no hi ha cap més opció. Des de començament d’any, la ruta que uneix Líbia amb Itàlia ha augmentat el seu trànsit, i això que la calor i el bon temps comencen ara. Però mentre el sistema d’acollida italià es col·lapsa, la resta d’Europa, excepte Alemanya i Suècia, segueix guardant silenci o mirant cap a una altra banda.
¿On són els refugiats? Em pregunto on puc comprovar aquella arribada massiva que espanta tant. Per descomptat, a les nostres ciutats no. Del compromís de fa dos anys per acollir-ne 17.000 a Espanya, entre els que estaven allotjats a Grècia i Itàlia, falten només tres mesos perquè s’acabi el termini i amb prou feines n’han arribat 1.300. Una vergonya que hauria d’apel·lar-nos quan prioritzem qualsevol altra cosa a l’agenda, ja sigui l’aprovació de pressupostos, una moció de censura o un referèndum.
BUSCAR ELS REFERENTS
Notícies relacionades¿On són els refugiats? Davant la urgència que condemna a mort menors desplaçats per la força, res no hauria de distreure la nostra responsabilitat i el seu dret: acollir-los i protegir-los. No som l’excepció, però quan ens contemplem al mirall europeu, hauríem de començar a mirar on són els nostres referents. La setmana passada, la UE amenaçava amb sancions a Hongria, Txèquia i Bulgària per negar-se a complir l’acord. Aquí no estem gaire lluny, mentre la preocupació i les iniciatives de la societat, com la de la Fundació del Barça per canviar la percepció que en tenim es multipliquen, les dels nostres governants es dilueixen com si no hi hagués infern.
Però existeix. Mentre escric aquestes línies, més de 100.000 persones segueixen atrapades a Mossul, la ciutat iraquiana controlada per l’Estat Islàmic. Presos del pànic i la penúria, són utilitzats com a escuts humans per impedir els bombardejos de l’enemic. Ells no han pogut fugir, però amb els que ho aconsegueixen, ¿potser aquí som millors? Els diners europeus s’estan utilitzant per pagar els guardacostes libis per fer una cosa que cap dels seus països faria sense violar la llei internacional: impedir que surtin o retornar els que ho intenten. L’excusa és que d’aquesta manera s’eviten morts al Mediterrani. A Líbia la crueltat no té límits, però si aquí continuem sense veure’ls, almenys no ens continuem preguntant on són els refugiats. Els estem enviant a l’infern.
