ANÀLISI

Macron: L'oposició és l'abstenció

En les eleccions legislatives a França no s'ha produït una alternança, sinó el desplaçament de tota una classe política

2
Es llegeix en minuts
undefined38939363 le touquet paris plage  france   june 18   french president 170618222400

undefined38939363 le touquet paris plage france june 18 french president 170618222400 / Chesnot

El 18 de juny té un lloc en la història de França. Aquest dia del 1940, el general Charles de Gaulle va llançar per la BBC l’appel (crida) a la resistència contra els nazis, es va erigir en cap de la França lliure i, 18 anys després, va fundar la Cinquena República. El 18 de juny del 2017 passarà a la història perquè un jove president, Emmanuel Macron, sol i sense partit, ha aconseguit, amb una abstenció brutal, una majoria aclaparadora –encara que menys del que s’esperava– a l’Assemblea Nacional, comparable en els seus efectes a la que va aconseguir De Gaulle el 1958. Llavors, dels 475 diputats elegits el 1956 que es tornaven a presentar, 334 van ser derrotats.

Ara, el nou Parlament és el més renovat de la Cinquena República, per la prohibició del doble mandat polític i per l’aire nou que aporta el macronisme. El candidat tipus de La República en Marxa (LRM) respecta la paritat home-dona, és més jove i forma part de la societat civil (281 dels 525 candidats debutaven en la política), encara que no representa fidelment la societat francesa (la majoria són ensenyants i professionals de la sanitat, l’advocacia o l’enginyeria, però només dos són obrers, i 11 agricultors, davant 156 empresaris).

"DEMOCRÀCIA POPULAR"

om va passar el 1958, el que s’ha produït ara no és una alternança, sinó un desplaçament de tota una classe política. Les comparacions amb el primer gaullisme van més enllà. Fa una dècada, l’escriptor Marc Lambron deia en una entrevista a EL PERIÓDICO (13-12-2006) que França havia sigut l’única República popular amb èxit: «La França dels anys 60, la del general De Gaulle, era, en el fons, una Romania triomfant. Hi havia un conducator, un caudillo, a l’Eliseu; una oposició política aixafada; un pacte amb el sindicat comunista CGT (...) I hi havia autopistes, l’escola, l’oci barat, la Seguretat Social. Una ­democràcia popular, i a més amb llibertats».

Notícies relacionades

Salvades les distàncies, el principal perill de la victòria de Macron és la inexistència d’oposició parlamentària i que la immensa majoria dels diputats de LRM (uns 310, majoria absoluta, sense comptar la quarantena de François Bayrou) són polítics inexperts que li deuen el càrrec al president, cosa que dificulta que puguin exercir amb llibertat el control del poder. La dreta (poc més de 120 diputats) i sobretot l’esquerra (uns 75 en conjunt) i el Front Nacional (menys d’una desena) han patit el que a França s’anomena una bérézina (en record de l’estrepitosa derrota de Napoleó al riu Bérézina en la campanya de Rússia) i el seu paper al Parlament només pot ser marginal.

Bona part de culpa d’aquesta laminació es deu a l’injust sistema majoritari uninominal a dues voltes. No té sentit que l’FN, amb 10,5 milions de vots a les presidencials i un 13,2% fa una setmana, no tingui ni grup parlamentari o que Jean-Luc Mélenchon l’hagi obtingut per poc. Aquesta és una de les raons de l’enorme abstenció d’aquestes legislatives (més de la meitat de l’electorat) i que l’oposició es traslladi tantes vegades al carrer.