La revolució

L’altre dia, mentre sopàvem, el meu fill petit, que està a punt de fer 10 anys, em va dir que aquell matí un dels seus companys de l’escola havia anat a classe amb un vestit. 

     –¿Un nen? ¿I amb un vestit? –li vaig preguntar jo.

     –Sí, mama, sí –em va contestar ell amb el to que s’utilitza per dirigir-se a algú que no parla la teva llengua, que està sord o que és una mica curt de gambals. 

     –¿I què li heu dit? –vaig insistir.

     –Doncs res. ¿Què li havíem de  dir? Ens va semblar una mica estrany, però no li vam dir res –va respondre ell.

     –¿I ningú se n’ha rigut ni s’ha ficat amb ell? ¿I ha sortit al pati a l’hora de l’esbarjo amb el vestit? –vaig preguntar.

    –Sí, és clar. I ningú se n’ha rigut. Només era un vestit.

Una altra de les amigues del meu fill, una nena llestíssima d’ulls negres i melena castanya a qui li encanta fer fotos i miolar, es nega a posar-se calces. Només vol portar calçotets. Els pares, farts de discutir i sense cap argument irrebatible per defensar que una nena no pugui anar amb calçotets si és el que vol, n’hi han comprat mitja dotzena. La resta de la seva roba de nena de 10 anys no li causa cap problema i se la posa sense dir ni piu.

I la setmana passada, en un entrenament de l’equip de futbol de l’escola, uns nens es van acostar a un altre dels amiguets del meu fill i entre rialles li van preguntar si era cert el que els havien explicat que tenia una nina. El nen, un xaval espigat i moreno amb els genolls pelats i ulls somiadors, un dels més populars de la classe, els va mirar un instant i va respondre: «No, no en tinc una. En tinc moltes».  I va seguir jugant a futbol ben tranquil. 

EL NOU MÓN

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Aquest és el nou món. I el meu fill va a una escola normal, un col·legi concertat de classe mitjana, no és una escola ni progre, ni experimental, ni de nens malcriats. Potser la revolució sexual que es va frustrar als anys 70 tindrà lloc al segle XXI i d’una manera diferent del que van imaginar els nostres pares. Ja no es tractarà de repensar la parella i la relació entre els sexes, si no de repensar-se com a individu. I no sé si ho entendré, ni si m’agradarà gaire, però crec que serà fantàstic. Potser, precisament, el fet que no ens agradi gaire (seria molt més fàcil dir: «Nena, posa’t les calces i calla») i que ens incomodi una mica serà el senyal que es tracta realment d’una cosa nova. 

Un dia tots serem massa vells per entendre el que passa. No falta gaire, encara que alguns semblin entossudits a parlar fins a l’últim bri de vida. Potser els que diuen que Europa està vella i acabada i que no té res de nou per oferir haurien de fer un volt per les guarderies i les escoles del seu barri. La verdadera revolució té lloc allà. Ara.