Jo ja ho deia

T’ho vaig dir. És una d’a-quelles frases que un odia com a receptor però que no pot evitar llançar quan li toca ser l’emissor. Ens encanta tenir raó. De fet, ¿qui no ha estirat alguna vegada un argument fins al límit per no perdre-la? 

En certes discussions, comprovar qui té raó resulta molt fàcil, perquè es tracta d’una dada objectiva. Però quan parlem de teories, la cosa es complica. En aquests casos, fan falta demostracions empíriques. Exemple pràctic. «L’afició del Barça prefereix veure majorets que uns senyors panxuts de 50 anys». Aquesta va ser la primera reacció d’algun dirigent del club davant la idea d’organitzar un partit d’homenatge al dream team. Però les circumstàncies obliguen i, malgrat no creure en això, van recollir el guant. Bàsicament per quedar bé, perquè seguien pensant que tenien raó. 

S’hi van posar tard i malament. Perquè quan es va a mitges, quan no s’acaba de creure, es fa amb una certa desgana, perquè ja se sap per endavant el que passarà. Fixa-t’hi, ja veuràs com no vindrà ningú. Ja veuràs com no s’omplirà l’estadi. I com que ja es preveu el fracàs, no es dedica a animar i encoratjar l’aficionat, sinó que centra els seus esforços a minimitzar les pèrdues. No genera entusiasme, sinó que pensa a com dissimular la falta d’assistència. No pensa en una campanya de promoció que converteixi en pràcticament un pecat perdre’s la gran cita, sinó que encarrega l’acte a una companyia experta perquè ningú li pugui discutir la seva actitud impecable. No pensa en gran, sinó que cobreix l’expedient.

 

Bakero hi va posar l’ànima

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I, efectivament, no es pot discutir que l’acte es va organitzar de manera molt professional, que Bakero hi va posar tota l’ànima i l’afecte que necessitava la situació, ell sí, i va aconseguir que no fallés pràcticament cap dels convidats protagonistes. Però el Camp Nou va presentar el pobre aspecte que ja havien avisat. 

Un ambient desangelat que encara ho va ser més per contrast, quan hores més tard un partit de veterans al Bernabéu va doblar l’assistència del Camp Nou. Va ser llavors quan la vergonya devia assaltar el club en tots els seus estaments, perquè potser la junta no va fer tot el possible per omplir l’estadi, encara que tampoc podem passar per alt la responsabilitat d’aquesta afició que no es va sentir al·ludida. Deu ser perquè la primera sempre es recorda, però una mica menys quan ja se n’han celebrat quatre més. Una pena, mereixien més, encara que algú pugui murmurar dissimuladament allò de: «¿Veus? Jo ja ho deia».