L'arqueologia i l'enfonsament del Popular

2
Es llegeix en minuts

Luis Valls Taberner (Barcelona, 1926 - Madrid, 2006) va fer del Banco Popular el més rendible del món en els anys 90 del segle XX. Establert a Madrid, mai va deixar de parlar en català amb el seu germà Javier, copresident de l’entitat.

Ara, aquell banc és història i, com a marca, desapareixerà en menys de dos anys, el temps que tarda el Santander que presideix Ana Botín –el seu nou propietari i salvador almenys dels dipositants– a fer compatibles els sistemes informàtics de les dues entitats. En el camí han caigut dos presidents, Ángel Ron i Emilio Saracho, i els accionistes han perdut tots els seus diners.

Saracho passarà a la història de les finances com un dels presidents de banc més breus. Va prendre possessió a mitjans de febrer, després que el Consell d’Administració del Popular defenestrés Ángel Ron. Saracho no ha arribat a quatre mesos al capdavant de l’entitat i en el seu comiat intern ha dit que «potser es podrien haver fet unes coses i d’altres no, però ja és feina d’arqueòlegs».

Els arqueòlegs financers ja treballen en l’assumpte i ja han desenterrat diverses peces i no totes encaixen. Els errors de Ron són tan obvis com indiscutibles. Ningú entén, no obstant, per a què el consell que el va fer fora es va posar en mans d’algú com Saracho, un banquer d’inversió, és a dir, algú que compra i ven, per compte propi i d’altres, i no un expert en banca comercial, que és la que feia el Popular. Va ser elegit per un head hunter (cercatalents) i els consellers que el van nomenar també han perdut tots els seus diners.

Els arqueòlegs han rescatat la informació que Saracho, quan va arribar al Popular, amb prima de fitxatge de quatre milions d’euros, no va comprar accions del banc, ni tan sols de forma testimonial, cosa que, per exemple, sí que va fer Goirigolzarri quan va aterrar a Bankia en plena crisi de l’entitat.

Saracho, a més, és un vell conegut d’Ana Botín. Van coincidir a Nova York i al Banco Santander de Negocios, on van tenir més que algun desacord que, segons alguns, va provocar la marxa voluntària de Saracho del banc en què llavors regnava Emilio Botín.

En els últims temps, Ana Botín i Emilio Saracho simplement s’ignoraven, malgrat compartir amics que presideixen companyies de l’Ibex i que són grans defensors de la vàlua de tots dos.

Notícies relacionades

El Popular estava ferit de mort, però un banc resisteix molt i els arqueòlegs encara persegueixen la baula que expliqui –més enllà de la falta de liquiditat– el seu fulminant enfonsament, com si es tractés d’un imperi antic. Emilio Sara-cho també ha explicat que els accionistes mai van tenir oportunitat de mantenir el valor, una altra incògnita per als investigadors que intenten dilucidar quins eren els seus objectius. L’arqueologia pot ser tan lenta com sagaç.

El Popular és història i ara, Ron, Saracho, el consell anterior i el Santander afrontaran milers de demandes d’accionistes, enganyats o no, que no volen acceptar que quan s’inverteix en borsa es pot guanyar o perdre. Són les regles del joc. Això sí, els arqueòlegs i els jutges les interpreten.