¿Una política industrial per a Espanya?

La indústria torna a estar de moda o, almenys, els sectors industrials tornen a reclamar el seu protagonisme. Probablement perquè confiem més en ella que en els serveis a l’hora de crear els llocs de treball que necessitem. O perquè moltes de les innovacions tecnològiques ens arribaran a través de la indústria. O perquè països com el Japó, Taiwan i Corea del Sud fa anys, i la Xina i l’Índia més recentment, han basat el seu creixement en els sectors industrials, i segueixen amenaçant les nostres empreses amb les seves accions agressives. O, simplement, perquè el pes de la indústria ha caigut des de fa anys, i ens sembla que ja és hora de tornar a prestar-li atenció. 

EL PASSAT NO ÉS EL MODEL

També per la necessitat d’impulsar les exportacions, en les quals els béns encara predominen sobre els serveis, sobretot quan es contempla el seu valor afegit i el seu efecte d’arrossegament. O per l’oportunitat de desenvolupar sectors com la nanotecnologia, la biotecnologia o la impressió en 3D, que ja han començat a créixer a Espanya i que estan esperant l’oportunitat de saltar a la fama. O per la conveniència de distanciar el nostre creixement de la construcció, el sector immobiliari i les finances, d’infausta memòria. En qualsevol cas, això és el que demana la indústria, i sembla que els polítics també estan disposats a apostar per la indústria 4.0, els sectors industrials estratègics, les noves tecnologies o l’impuls a la R+D+I.

¿Això significa que veurem un renaixement de les polítiques industrials? ¿I que aquest renaixement tindrà un final feliç? Les experiències passades no són, precisament, models d’èxit. La política industrial va ser, durant molt de temps, el suport d’empreses i sectors decadents, i l’intent de salvar-los amb el suport del Govern només va servir per a un enterrament digne –i car–. Alternativament, es va dirigir a crear nous campions, que moltes vegades tampoc es van consolidar com a tals. ¿Serà diferent aquesta vegada? No seré jo qui enterri prematurament aquestes promeses; només vull fer ara algunes consideracions.

La política industrial és útil quan promou activitats en les quals el país té un avantatge competitiu. I si es tracta d’activitats molt noves, quan el país té el caldo de cultiu convenient perquè es desenvolupin: un sistema educatiu apropiat, un sistema d’investigació provat i un suport ampli en assegurances, finances, consultoria i moltes altres activitats, que han d’estar molt pròximes als innovadors.

La política industrial actua amb més seguretat en sectors en què la competència exterior és menys global. Molts països estan impulsant iniciatives trencadores, com les tecnologies netes o el cotxe elèctric, de manera que la competència internacional serà molt forta i l’avantatge pot diluir-se: l’important no és on es posen els diners, sinó on aquests diners acaben sent útils. En qualsevol cas, escollir molts sectors per impulsar condueix al que diu el refrany: qui molt abraça, poc estreny. I és millor escollir sectors que productes. 

EMPRESES SOSTENIBLES I AMB FUTUR

Tot això sembla conduir-nos a polítiques industrials horitzontals, que ajuden moltes empreses de molts sectors amb factors que serveixen per a totes. Això sembla crear més llocs de treball, però convé no oblidar que aquests llocs de treball han de ser sostenibles, de manera que les empreses han de tenir un futur prometedor, almenys moltes d’elles. En qualsevol cas, s’ha de fugir de la temptació de donar diners per conservar sectors problemàtics. I això ens porta a un altre error que cal  evitar: no es tracta de sostenir les empreses que ja existeixen, sinó, sobretot, d’ajudar les noves perquè comencin, s’arrelin i creixin de manera sostenible –encara que el poder i la influència els tenen les primeres–.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El sector públic no ha de liderar aquestes polítiques, perquè el despatx ministerial o l’oficina administrativa no és el lloc on es detecten les oportunitats, es valoren els riscos i es prenen decisions difícils. El sector públic no ha de corregir-li la plana al privat, tret de quan es tracta de punxar globus i fer una crida  al realisme, tot i que no gaire sovint fa aquest paper.

APRENDRE DE L'EXPERIÈNCIA ACUMULADA

Ja hi ha molta experiència acumulada sobre polítiques industrials, amb alguns casos d’èxit i molts de fracàs. Aquesta vegada no serà diferent. Aprenguem-ne de l’experiència, no ens deixem portar per l’eufòria, siguem realistes, actuem amb flexibilitat i, és clar, amb certa audàcia, però sense oblidar que estem jugant amb fons escassos, i amb l’imperatiu d’encertar-la, encara que només sigui en una part de les iniciatives.