El procés sobiranista
Digue-m'ho cantant (i sense polítics)
Una hipotètica campanya a tot Espanya en favor d'un referèndum català hauria de basar-se en l'humor
Una de (comunicació) política ficció. ¿Com vendre el referèndum per la independència a Espanya? ¿Com fer una campanya guanyadora per a aquesta causa, tal com marquen els cànons, en positiu? Amb una declaració d’amor, no de guerra. I això ¿com es podria fer amb unes mínimes garanties d’èxit? Per la via emocional, que és com se’ns apel·la millor a la raó. Amb molt internet, i especialment tirant de Facebook, que és la xarxa on més internautes hi ha, i més diversos, perquè aquest entorn ens ajudi a segmentar públics. Amb humor, a l’estil de les campanyes publicitàries d’Ikea, com aquella recent del 'Digues-l’hi cantant', on els millors amics, al no atrevir-se a dir als seus col·legues que el seu pis no valia res, optaven per deixar-ho anar a l’estil 'La La Land'. I tot això, és clar, sense polítics pel mig.
Una campanya, per arribar al màxim nombre de persones possible, necessita existir, tenir notorietat, que se’n parli. D’entrada, una campanya a Espanya per al referèndum per la independència de Catalunya, si es planteja en clau d’humor, de gest de complicitat i de distensió, ja seria viral en si mateixa. Impactaria, a favor i en contra, però a la vegada trencaria tòpics i prejudicis. L’humor sempre desarma, desafia més que l’exabrupte. Com aquell Oriol Junqueras que, abans de ser vicepresident de la Generalitat, es va plantar al 'Salvados' de Jordi Évole, com si fos un membre adoptat d’una família andalusa que fins llavors semblava no entendre en absolut què significava això de ser independentista. Però allò era (des del prisma dels seus assessors) part d’una campanya de projecció d’un lideratge en particular, dins d’un conjunt d’accions ben pensades i diverses. Una campanya per divulgar el referèndum per la independència de Catalunya també requeriria accions molt diferents, entre elles una fase inicial d’impacte que trenqués esquemes, per exemple recorrent a l’humor i amb un punt d’autoparòdia, però sense polítics pel mig. Ells ja han protagonitzat massa tram del relat i sobre les seves ales pesa massa el plom del prejudici.
«¿Per què a un amic ens atrevim a dir-li qualsevol cosa, menys quan es tracta de casa seva? Si et costa, canta-l’hi». Així comença aquell anunci de la famosa multinacional de mobles. I s’acaba amb un entranyable 'La teva llar, el teu nou millor amic'. ¿S’imaginen ciutadans anònims catalans cantant totes les ficades de pota que els han separat d’Espanya, i acabant els miniclips amb un eslògan de l’estil 'La teva veïna (Catalunya), la teva nova millor amiga?' Un dir que es va a votar per decidir si es vol seguir així o no, però sense acritud, amb promesa d’amor fratern i versionant allò que Jeanette també va dir cantant: «Porque el mundo [Espanya en aquest cas] me ha hecho así».
No fan falta grans caravanes d’autobusos, ni grans mítings que puguin quedar mig buits. Avui dia, a través de les xarxes socials es poden viralitzar missatges i campanyes que arribin a gairebé tothom. Per exemple, a través del WhatsApp que tenim tots i des d’on els grups d’amics, familiars o pares del col·le s’envien diàriament mems, vídeos i ocurrències diverses que arriben de punta a punta del país, per no dir del planeta. Per exemple, a través d’un Twitter on es troben els més actius, els més polititzats, els més trols i molts joves, periodistes i polítics. Per exemple, a través d’un Facebook on es troba el gruix d’això que Mariano Rajoy descriu sovint com «la gent normal», molts dels que més passen de la política, les nostres mares i pares, i bona part del públic que via segmentació va ajudar molt a guanyar les últimes eleccions espanyoles al PP, amb ajuda d’assessors americans de l’equip de Jim Messina. Això últim és especialment possible i efectiu perquè el senyor Facebook, pagant-li, ens permet dirigir missatges en vena a públics que hàgim identificat prèviament com a objectius de la nostra comunicació, ja sigui perquè els hem classificat com a indecisos, com a basculants o com a decantadors de la balança segons el lloc o el segment de població.
Carles Puigdemont, al Parlament, va dir en els seus primers passos com a president allò de «gracias, Tribunal Constitucional, contigo empezó todo». Imitava Gerard Piqué i el seu famós «gracias, Kevin Roldán, contigo empezó todo». I aquella frase del president va sortir a tots els mitjans. I tots la vam entendre al segon. I va dibuixar un somriure fins i tot en els menys afins a l’autor de la frase homenatge. Ho va dir Milan Kundera: som l’homo sentimentalis. Se’ns apel·la a la raó a través de l’emoció. Com les cançons, com l’humor. Digue-m’ho cantant, això que aneu a votar. Segurament no passarà. Però hauria sigut divertit.
Periodista.
