Destemps

Tenim pressa. Arriben tard. Ja no hi ha temps. És l’hora… La referència al temps ha format part del procés com a element d’acceleració i mobilització. La suposada imminència d’una Catalunya independent va aconseguir que una idea latent, utòpica per a molts, passés a la posició de sortida de les causes possibles. El gir de Convergència va ser definitiu. Que un partit majoritari i amb merescuda fama de possibilista beneís el canvi de fronteres va aportar la sensació de viabilitat al projecte. També el factor temps ha sigut utilitzat per Rajoy. La seva estratègia ha passat pel punt just de gesticulació i per anar tallant l’aigua per esperar que la fruita s’assequi a l’arbre, caigui i es podreixi. Material de rebuig.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

S’ha tergiversat la història per portar al present les angoixes i els greuges del passat. Ens han volgut fills de l’opressió i pares de la llibertat. Simple, contundent, seductor... i fals.

Se suposa que ja no hi ha temps per explorar solucions conjuntes. Això diuen alguns dels pares del desafiament independentista. Però ¿de veritat creuen que ha arribat el seu moment? Amb només la meitat de la població convençuda, un Estat en contra i una Europa que no està per la feina, s’estan forçant les busques d’un temps que no té amos, però que ens pertany a tots. Pitjar l’accelerador independentista ens expulsa de la via democràtica. L’Espanya de Rajoy perpetua el problema. Al final, caminar a deshora no porta enlloc.