Dues mirades
Al Primavera
Enmig de la gent que corria amunt i avall al Fòrum, la mateixa gent del metro, vas arribar i vas dir: «Mira, ja ens hem trobat. Ara mirem de no perdre'ns»
No havia estat mai al Primavera i hi vaig arribar en metro. A mesura que anàvem avançant, sobretot a Bogatell, la sensació d’asfíxia era creixent. No ho sé: m’imaginava trobar tipus més curiosos, amb indumentàries estrafolàries, però la gran majoria eren turistes convencionals que aprofitaven els tres dies de festival amb intensitat i aftersun i lluïen el braçalet que els permetia entrar al recinte. Al Maresme-Fòrum, els vagons es van buidar. A fora, vaig localitzar un personatge que duia una samarreta de malla, un teixit de xarxa negra. Més endavant, en vaig veure un altre que duia un collar de cuir al coll, uns shorts de cuir i tot un festival de corretges de cuir al voltant del tors. Li conferien un aire vagament militar i també vagament sado. Aquestes coses, a la llum del sol perden molt.
De nit, amb llums persistents i una música adequada poden passar com a escenografia transgressora. Una noia duia una mena de plomall als muscles, com unes ales, i un oriental feia cabrioles exagerades mentre caminava pel Fòrum. Tres nois amb barba tumultuosa s’acostaven a veure Grace Jones, que ja quasi en té 70. Un grup d’amics es refugiaven en grups marginals. A mitjanit, els Arcade Fire van dir que ens despertéssim i saltéssim. Ho vam fer. El vent començava a ser fred. Enmig de la gent que corria amunt i avall, la mateixa gent del metro, vas arribar i vas dir: «Mira, ja ens hem trobat. Ara mirem de no perdre’ns».
