Amb data de caducitat
Les editorials estan retraduint textos que van ser publicats en català els anys 80
Dies enrere, en un dels seus tuits entusiastes, el polifacètic Enric Gomà deia: “Els que vau llegir el 'Satiricó' de Quaderns Crema, llegiu aquest 'Satíricon' d’Adesiara. Són dos llibres diferents”. Gomà es referia a la nova edició en català del clàssic llatí de Petroni, traduït ara per Salvador Giralt, i que d’alguna manera vol substituir la vella versió a càrrec de Josep M. Pallàs a Quaderns Crema. Recordo haver-la llegit, fa més de 25 anys, i aleshores m’havia divertit molt, però és veritat que la llengua literària evoluciona i les traduccions envelleixen...
en català els anys 80 i 90
Donant-hi voltes, m’adono que aquest nou 'Satíricon' no és un cas únic. No fa gaire també s’han retraduït 'La ciutat i la casa', de Natalia Ginzburg (Club Editor) i 'Dins una campana de vidre', d’Anaïs Nin (Labreu) -títols que l’editorial Eumo ja havia publicat a finals dels anys 80-, així com 'Una confabulació d’imbècils', de John Kennedy Toole (Anagrama), que Pòrtic va editar el 1988 amb el títol d’'Una conxorxa d’enzes'. Són l’obra d’altres traductors, doncs, que actualitzen el text en català, i jo em pregunto quant de temps ha de passar perquè una traducció hagi caducat. Depèn de la qualitat, esclar, suposo que passa en totes les llengües, però alhora tinc la impressió que 30 anys és poc temps. Potser aquest fet explica la doble condició del món editorial català durant la represa democràtica: l’entusiasme d’una època en què els editors miraven d’omplir tantes llacunes literàries com fos possible, i alhora el titubeig en un model de llengua que encara no estava consolidat (i amb traductors poc experts).
L’editorial Eumo, precisament, és un bon exemple de la mirada desperta i curiosa dels editors d’aquells anys. Entre 1987 i 1992, la col·lecció Narratives, dirigida per Víctor Sunyol i Miquel Tuneu, va publicar perles com l’antologia 'Realisme brut', que va donar a conèixer noms com ara Raymond Carver o Richard Ford, les dues bones novel·les del poeta Philip Larkin ('Jill' i 'Una noia a l’hivern'), i obres de David Lodge, Massimo Bontempelli o Hermann Ungar, entre d’altres. Quin bé de déu. Els editors d’avui farien bé de capbussar-se en aquell catàleg perdut, abans que sigui massa tard.
