Canvi climàtic: Trump contra el món

La decisió de Donald Trump de desvincular els Estats Units de l’Acord de París, un pacte transcendental per lluitar contra el canvi climàtic, confirma un dels pitjors auguris sobre les conseqüències de l’accés del multimilionari a la Casa Blanca. Amb l’anunci oficial d’ahir, Trump compleix una promesa que va formular durant la campanya electoral, sí, però és el pitjor i més trist exemple de coherència. Perquè la marxa enrere de Washington en el compromís de participar activament amb la resta del món en el combat contra un dels problemes més importants –si no el més important– que amenacen la humanitat no obeeix a la raó ni a cap lògica admissible.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En la decisió de Trump han confluït diversos factors: des de la demagògia i el populisme per complaure ciutadans dels EUA que temen per la seva economia amb un control estricte de les emissions de diòxid de carboni (com la població de les conques mineres dels Apalatxes) fins a –i fonamentalment– la complicitat amb els poderosos lobbies del petroli. L’arrogància i la prepotència de Trump, que s’ha permès posar en dubte la gravetat del canvi climàtic, han fet la resta. No és descartable que en el fons subjagui el que els psicòlegs anomenen procrastinació –la resistència a afrontar situacions incòmodes però que se sap que no es podran eludir– i que Trump vulgui guanyar temps per renegociar l’estratègia mundial contra l’escalfament de la Terra, però tot i així la seva actuació és d’una enorme irresponsabilitat.

L’Acord de París, de desembre del 2015, va ser fruit d’àrdues negociacions. El van firmar 195 països, i que entre ells n’hi hagués dos tan diferents com la Xina i els EUA –primer i segon emissor mundial de gasos d’efecte hivernacle, respectivament– va ser una fita que ara Trump desnaturalitza gravíssimament. Les possibilitats que el planeta sigui en un futur no gaire llunyà un lloc on la vida resulti molt més difícil creixen amb la seva exhibició d’altivesa i d’aïllacionisme. La comunitat internacional ja té una altra prova que la Casa Blanca està ocupada per algú que no és de fiar i que està subvertint, per mal, el complex sistema de relacions que regeix el món. Tenia raó Angela Merkel quan va posar en dubte la fiabilitat del pacte trans­atlàntic. Són aquests mals temps.