Existeix i té nom: violència intragènere

La molt mediàtica detenció de l’humorista Ángel Garó, acusat d’agredir la seva parella, ha tornat a posar sobre la taula un tema del qual els mitjans gairebé no parlen mai: la violència intragènere. En parelles del mateix sexe. El col·lectiu madrileny COGAM ha portat a terme un estudi a partir de l’enquesta de 900 persones voluntàries: el 60% assegura conèixer algú que ha patit violència intragènere. Un 30% reconeix fins i tot haver-ne exercit. Les dades reunides se sumen a les de la investigació d’Antonio Ortega López, en què es destacava que un 70% dels homes gais enquestats reconeixien haver sigut víctimes de violència dins de les seves parelles.

     

Si la violència de gènere és tan difícil d’erradicar és perquè està justificada i fins i tot promoguda per un element estructural: el masclisme. La violència de certs (massa) homes contra les dones constitueix un problema social generalitzat que va molt més enllà de la violència de parella. Perquè hi ha també assetjament al carrer, discriminació laboral, violacions, el doble tracte, la imposició de certs cànons de bellesa… i un munt de manifestacions de violència estructural.

    

La violència intragènere es justifica i promou des d’un altre element estructural: l’homofòbia i la 'LGTBfòbia'. La violència en parelles del mateix sexe es recolza en l’homofòbia perquè els maltractadors consideren inferiors les seves parelles o exparelles del mateix sexe per qüestions relacionades amb els rols de gènere (qui és més masculí, qui és més femení, qui assumeix determinats papers i funcions en la parella...). Ser víctima o maltractador/a en violència intragènere està relacionat amb la desigualtat de poder. Els maltractadors/es també internalitzen l’homofòbia o la 'LGTBfòbia', i això fa que alimentin odi inconscient contra si mateixos i projectin aquest odi contra la seva parella. 

    

Solen ser situacions que es viuen amb vergonya. Per això gairebé no es denuncien encara que tenen les mateixes formes que la violència de gènere: desig de control, violència verbal, humiliacions, maltractaments físics… I els motius de les víctimes per seguir amb el seu maltractador també són els mateixos: esperança que el maltractador canviï, complex de culpa… I en gairebé tots els casos ningú considera víctima la víctima perquè «dues noies que es peguen no es fan mal» i «si a un home li pega un altre home, és que no s’ha sabut defensar».

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

 

Aquestes víctimes no poden acollir-se a les mateixes mesures legals i als recursos que les administracions posen a disposició de les dones víctimes de les seves parelles homes. Perquè en la nostra societat les relacions considerades normals són les heterosexuals, ja que són les més visibles. I així no es reconeix que hi ha un altre tipus de famílies i parelles, amb els mateixos riscos i problemes que les heterosexuals. I queda fora del discurs mediàtic o social la violència en parelles i exparelles del mateix sexe. Ningú hi posa nom, i el que no s’anomena no existeix.