No i no

No puc i no vull. Així es va despatxar Mariano Rajoy sobre la possibilitat d’un referèndum. Podria haver escollit entre un ampli ventall de respostes. Des de la tenaçment legalista, la voluntariosa pactista o la compromesa a favor del debat. Però no, va escollir la rèplica simplista, fins i tot pueril, de nen despitat i amb les mans tapant-se els ulls per no veure el que passa al seu voltant. I allà, en el simplisme del no puc ni vull, hi ha el reflex del que fins ara ha sigut el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Per les dues parts. 

Que un tràngol que ocupa la meitat de la societat catalana i preocupa l’altra meitat només reculli menyspreu per part del Govern central és desolador. Que a Catalunya s’hagin prioritzat els anhels d’uns i s’hagi oblidat la inquietud dels altres, també.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

No hi ha hagut una voluntat real de debat i, menys encara, d’aprofundir en l’arrel del problema, estudiar-ne les contradiccions i, també, les solucions. ¿Què és Espanya avui? ¿Com s’articula la voluntat dels seus pobles? ¿Quin sentit té la fraternitat?

El Govern central ha desdenyat la voluntat de milions de persones i ha jugat amb els afectes a tot el país. Els independentistes han recorregut a una mena de realisme màgic que obstaculitza l’anàlisi racional del conflicte. No hi ha capacitat de treball ni voluntat ni imaginació ni valentia ni generositat. Aquesta és la política que hem votat.