«M'he desviscut per ensenyar a cosir, de cor»
Cosidora altruista. Ha ensenyat els secrets de tall i confecció a diverses generacions de dones a Vic.
Fins a l'any passat, amb 92 anys, Conxita Alemany Bonvehí (Vic, 1924) va estar en actiu. En els últims temps, ensenyava a cosir al Casal Claret de la capital d'Osona.
-La meva mare no volia que jugués al carrer. Érem 11 germans, i com que era la gran de les noies, em tocava fer més feines de casa. La meva mare, pobra, tenia altres maldecaps amb la botiga.
-No hi havia rentadora ni pal de fregar.
-I tant que no. Anàvem al safareig públic i fregàvem el terra a genoll, amb salfumant si calia. ¿Guants? ¡Si no n'hi havia!
-¿I la costura?
-Doncs com que no sortia a jugar entre setmana, em quedava a casa fent puntes de coixí i ganxet. ¡M'agradava tant! Abans de la guerra, als 12, ja vaig començar a estudiar tall i confecció amb la professora Elvira Arús.
-De seguida va trobar feina.
-Com que hi va haver tantes penúries després de la guerra, el 1943 l'ajuntament de Vic va muntar una escola d'adults nocturna. Les dones treballaven als matins a les fàbriques i a la nit venien a l'escola, on em van contractar com a mestra. Però, fixi's, al principi de professora de planxa.
-¿Ah, sí?
-¿Sap per què? Abans es portaven els vestits i davantals amb volants i s'havien d'emmidonar amb la planxa de carbó.
-I després tota la vida ensenyant a cosir.
-Tota. A l'Escola de la Llar, que en deien, vaig ensenyar a les noies que venien a fer el Servei Social. Després vaig estar a l'Escola Balmes i a Càritas, de voluntària.
-També feia classes a casa seva.
-Venien moltes noies a casa. Moltes. No ho sé, dec haver ensenyat el tall a centenars. En un dia, en podien passar 70 per torns.
-Caram.
-Ara visc a Folgueroles, però abans, la meva casa de Vic de tota la vida era molt gran; ajuntàvem totes les cadires per a les classes i, tot i així, el meu marit va haver d'encarregar al fuster 20 tamborets.
-Les seves exalumnes l'aprecien molt.
-Jo les he estimat a totes. A les magribines, a les africanes, a les gitanes, a les castellanes, a les catalanes...
-I sembla que elles a vostè.
-Miri, m'he desviscut per ensenyar-los, de cor, amb tota l'estimació. Si veia que alguna es quedava enrere, no deixava que s'arraconés, li preguntava, «¿què et passa?». Devien estimar-me, sí.
-Els afectes solen ser recíprocs.
-Una tarda, les marroquines van portar cuscús. Jo no l'havia provat mai; vaig dir que no tenia gana i en vaig menjar una mica per no fer-los un lleig. Després em van donar te a la menta, i això em va encantar. Com que van veure que m'agradava tant, me'n portaven cada dia.
-I tenia els seus encàrrecs de modista.
-I tant. Abrics, vestits de núvia, el que s'imagini. Ara tot es compra fet, però abans no; en la postguerra, com que hi havia tanta necessitat, quan els abrics i vestits estaven molt desgastats, els desmuntàvem i giràvem la tela.
-També ha fet vestits per a gegants.
-Sí. Miri [mostra una fotografia], només aquesta màniga de vellut fa tres metres, i havien de sostenir-me-la perquè pogués passar-la per la màquina… També vestits per a sants de les esglésies i mares de Déu. Ara he perdut molta vista.
Notícies relacionades-I la casa… ¿Quants fills va tenir?
-Set. ¡I tots nois! A vegades, quan ho penso, em dic que no sé com vaig poder amb tot. I sense ajuda. No ho sé; dormia poc. ¿I sap què? També he ensenyat balls tradicionals catalans.
