Oblidem-nos de no tenir temps

No ens equivocarem gaire si diem que almenys la meitat dels qui esteu llegint això viviu amb la sensació permanent de córrer i no arribar mai. Ser (i no estar) estressats és la nova norma, anar curts de temps i sempre amb la llengua fora és el que es porta. Confesso que cada cop que pregunto a algú «¿què tal, com estem?», em preparo per rebre un «uf, sense temps per a res». Admeto que jo era d’aquestes, fins que vaig arribar a l’absurditat del burn-out. Des d’aleshores, he buscat formes de viure a bon ritme, sense avorrir-me però lluny de la tirania del «vull, però no hi arribo». No hi ha receptes màgiques però, amb permís, llenço tres idees.

La vida és com una motxilla. Si la mesurem a pes i ens obsessionem amb el quant, ens acabarà fent mal l’esquena. L’important no és la quantitat, sinó amb què l’omplim i com. És interessant revisar el nostre dia durant un parell de minuts abans d’anar a dormir. Posem en una balança allò que ens omple, allò que ens buida i allò que voldríem canviar i el que podem fer. Això sí, n’hem de tenir ganes. Ganes d’entendre que la motxilla és de qui la porta, i per tant teu és el dret de triar com omplir-la. No deixis que ningú hi posi pedres que no vols: ni el teu cap, ni els teus fills, ni la família, ni els amics.

Quedem atrapats entre el que hem de fer, el que voldríem fer i el que acabem fent. Viure corrents rere el rellotge ens acosta dia a dia a l’abisme de l’angoixa, a la pastanaga que no atrapem mai i a la insatisfacció permanent. Des que vaig descobrir això, duc rellotge per respecte a la puntualitat i el temps dels altres, però enlloc de rellotge d’agulles m’inspiro més en el rellotge de sorra. És la metàfora del mica en mica: granet a granet, un darrere l’altre, tots acaben passant a l’altra banda. La qüestió és centrar-nos en el que tinguem entre mans ara i aquí. I si hi ha massa coses picant a la porta –o a la safata d’entrada–, és el moment de fer una llista i decidir de forma realista què hi posem, què deixem i per on comencem.

Dir «no tinc temps» és la millor excusa per no trobar-lo. De forma universal, els dies tenen 24 hores. O sigui, tots tenim el mateix temps, però no a tothom li aprofita igual. Si realment volem fer alguna cosa, hem de buscar-li l’espai. Així que vaig substituir el «no tinc temps» per: «no trobo (o no busco) el moment de fer-ho». Si no hi ha espai, deu ser que no és ni tan urgent ni tan important. Però si ho és, el que cal és prioritzar, després de descomptar totes les obligacions i les restriccions horàries que cadascú se sap.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Així, dient les coses pel seu nom, arribem a idees simples –no fàcils– perquè a partir de demà o del proper minut, oblidem que «no tenim temps» i omplim a consciència la motxilla del dia a dia amb les coses necessàries, les obligatòries i les que ens fan vibrar. Perquè la propera vegada que t’ho preguntin, puguis somriure i dir «bé, gaudint del trajecte».

Doctora en Sociologia. Investigadora especialitzada en revolució digital i transformació social (UB i Esade).