La banyera de Colau

No només l'alcaldessa de Barcelona s'ha banyat en la realitat, la realitat també ha rebut un bany d'alcaldessa a la primera meitat del seu mandat

2
Es llegeix en minuts
 

  / ALBERT BERTRAN

Fa dos anys, una maledicció pitjor que la pesta bubònica estava a punt d’abatre’s sobre la ciutat. O això semblava si es prestava atenció als escarafalls de la dreta nacionalista, llavors acabada de desallotjar del govern de Barcelona.

    Arribava a l’alcaldia una dona jove amb un gruixut currículum com a activista radical. Era una esquerrana no reglada, aliena a les pautes de l’esquerra homologada. Allò, clamaven les seves víctimes polítiques i amplis cercles empresarials, seria un 'sindiós' (sí, el DRAE només accepta 'contradiós', però aquí l’acadèmia té les de perdre; qüestió de temps). I també pensaven el mateix, encara que en signe positiu, els menys avisats entre els seus propis votants.

    Va arribar l’alcaldessa Colau, però va resultar que no feia pudor de sofre. Ja havia rebut un primer bany de realitat a les urnes: l’exigua minoria majoritària sobre la qual se sustenta la seva alcaldia (11 regidors de Barcelona en Comú, un any després augmentats amb els quatre del PSC) manté el govern municipal amb una mà lligada a l’esquena.

    L’exercici del poder portaria amb si noves ablucions. De seguida van arribar el pacte amb l’ogre del capital al Mobile World Congress i el cessament temporal de les hostilitats amb el circ de la F-1 a Montmeló.

    I més immersions a la banyera. Un pressupost només aprovat gràcies a aquell comodí d’últim recurs que és la qüestió de confiança. Unes ordenances fiscals i un Pla d’Acció Municipal nonats per falta de suports polítics. I la progressiva digestió de dues mossegades complementàries: no tot és possible en la complexa xarxa d’interessos de la gran ciutat i no tot està en mans de la voluntat del poder municipal, ni tan sols en les dels alcaldes que governen amb majoria absoluta.

    La carestia de la vivenda i el turisme intensiu al centre són els dos grans problemes que afronta el govern de Colau. Bregada en les files de l’activisme pel dret a la vivenda i contra els abusos hipotecaris, va arribar a l’alcaldia encara en plena onada de desnonaments. Dos anys després, el problema s’ha transformat, encara que la seva conseqüència essencial és similar: la gran dificultat d’unes classes populars empobrides per accedir o mantenir la seva vivenda a la ciutat.

    El preu del lloguer galopa desbocat a causa de la històrica carència de vivenda social i, sobretot, per la tensió extrema que projecta sobre el mercat la combinació de l’alta demanda turística amb l’avidesa d’inversionistes i propietaris.

Notícies relacionades

    No només Colau s’ha banyat en la realitat, la realitat també ha rebut un bany de Colau. El seu govern ha aconseguit aprovar dos plans de vivenda i turisme, el primer amb la dreta nacionalista i el segon amb ERC. Ha fet tirar endavant el seu projecte del tramvia per la Diagonal amb el suport de la Generalitat a pesar del rebuig de Xavier Trias. Ha posat límit a la voracitat hotelera i ha llançat una croada contra els apartaments il·legals. I ha donat a llum el seu nou partit, Catalunya en Comú, per pugnar per la Generalitat.

    I entre ablució i ablució, per compensar o maquillar l’abandonament d’algun maximalisme, Colau no ha fet escarafalls a cert postureig ideològic, pecat polític de moda.