Ningú no coneix ningú

Existia el costum al PSOE que el partit s’incendiés la vigília de cada comitè federal, i que els barons apareguessin a les cròniques convertits en fonts anònimes per deixar anar de sotamà el que no s’atrevien a criticar en públic del seu líder. Passava que com més aferrissat s’acostava el debat, més tranquil·la resultava al final la reunió. «Els barons sempre diuen que faran la revolució i després no s’hi atreveixen», ens reprenia un secretari general, dels qui van estar al costat de Susana Díaz, per rematar-nos després: «Vosaltres no coneixeu el PSOE». Diumenge a la nit, amb Pedro Sánchez  abocat al balcó de la victòria –un costum nou a Ferraz–, una de les seves col·laboradores anava pels passadissos tornant el cop: «Ells són els que no coneixen el partit, perquè parlen d’un PSOE que ja no existeix». Abandonat pràcticament per tothom, Sánchez es va quedar a viure en l’1 d’octubre, dia de la seva dimissió, i va anar de míting en míting allargant el dia, tractant de conèixer els qui pagaven la seva quota de militant però no se sentien representats. Ara caldria preguntar-los si van votar a favor de Sánchez o si en realitat ho van fer contra Díaz, que és com s’acostuma a votar en els congressos del PSOE.

ELS BARONS I ELS MILITANTS

Notícies relacionades

La meva gran sorpresa de Sant Jordi

Gest poc coherent

La victòria de Sánchez és la tercera fita d’aquesta legislatura i pot resultar la més determinant. Cap dels altres dos esdeveniments –la investidura de Mariano Rajoy i el triomf de Pablo Iglesias a Vistalegre– va fer que el president del Govern sortís a negar l’avançament electoral. El PP està prenent les mesures del nou escenari, ara que donava per descomptats els Pressupostos i es disposava a demanar reforços al Congrés davant del reescalfament del debat català. A Podem li passa el mateix, ficat en maniobres amb la moció de censura, però ni en el PSOE poden pronosticar com sortiran del seu congrés de mitjans de juny. Al carrer de Ferraz s’hi van acostar alguns militants que exigien a crits «una Operación Triunfo» contra els barons crítics i, per més que tots clamin per la unitat, l’equip de Sánchez ha començat per recomanar als barons que demanin perdó a la militància. Clamen tots per la unitat perquè seria lleig sortir a cridar venjança, però Díaz ni tan sols va esmentar Sánchez el diumenge dels fets. Ningú no coneix ningú.

La profunditat de la ferida es de tal magnitud que ningú s’imagina que la tanquin en quatre setmanes. No si volen tancar-la amb sinceritat, que això és una raresa en política. Els socialistes acostumen a argumentar que els anys d’història asseguren el futur, com si no tinguessin passat els vells socialdemòcrates europeus que viuen en la nostàlgia. N’hi ha d’altres poden ocupar el seu espai mentre envelleix el votant socialista, que té de mitjana 50 anys. Qualsevol sortida passa perquè en un partit trencat gairebé per la meitat totes les parts s’atreveixin a conèixer-se, cosa que implica que tots sàpiguen de quin PSOE parlen quan parlen del PSOE. O això o al partit que resulti potser no el conegui, per dir-ho a la manera de Guerra, ni la mare que el va parir. O el pare, que es deia Pablo Iglesias.