Escuradents

Hi  va haver un temps en què vivíem feliços. Eren els temps de l’Olivetti, dels fulls amb paper lila per fer còpies instantànies de l’original, el temps del típex i d’arrossegar amb violència el full que hi havia a la màquina d’escriure per rebregar-lo encara amb més violència i llançar-lo a les escombraries. Eren temps romàntics, dels que surten a les pel·lícules quan cal ensenyar com un escriptor es baralla amb les idees i la llengua. Eren els dies en què la palanca que irrompia al full com un llampec s’espatllava i ja no emergia amb entusiasme sinó que semblava  artrítica, els dies de l’apilonament dels caràcters al damunt de l’única via de sortida possible, com si tots s’afanyessin a formar part d’aquella creació encara nonada, encara en el claustre de les bones intencions. 

I després és ara, el temps del Wanna Cry i del Hydra Crypter i del ransomware, el temps de la por que et vinguin de no saps on a buscar les pessigolles en el teu humil ordinador, indefens davant l’atac d’aquests fantasmes informàtics. He remirat el meu aparell i aviso que hi tinc una novel·la a mig fer (o a mig no-fer), uns quants articles refrigerats, un munt de fotografies, uns quants arxius sentimentals, restes del naufragi de projectes que encara suren però que van a la deriva i, sí, també un antivirus que no sé si funciona i que segur que és com un exèrcit d’escuradents davant la imminència de les llances dels bàrbars.