Cinc apunts sobre Macron

És impossible analitzar tot el que ha passat en les eleccions presidencials franceses, que han vist el triomf d’un fins fa poc desconegut tecnòcrata de 39 anys –sense partit al darrere– que vol recompondre el mapa polític i barrar el pas al populisme de dretes (Le Pen) i d’esquerres (Mélenchon). Un nacionalista que creu que França, sense Europa, seria bastant menys. Molta cosa depèn de les legislatives de l’11 i el 18 de juny, però l’elecció d’Emmanuel Macron serà potser el més rellevant de la política europea el 2017. Aquí tenen cinc apunts. 

1. Es deia que el populisme proteccionista, contrari a la immigració i nacionalista, dominaria Europa. De moment ha perdut a Holanda i diumenge passat a França. Marine Le Pen va dir que l’elecció enfrontava els patriotes i els partidaris de la globalització i que una dona manaria a França: ella o Angela Merkel. El resultat ha sigut del 66,1% per a l’europeista Macron i el 33,9% per a la candidata del Front Nacional. Contundent per a una França en crisi i amb un atur que duplica el d’Alemanya (però que és la meitat del d’Espanya).

2. Alemanya és un èxit econòmic i –contra el que diu la ignorància d’esquerres i de dretes– el Banc Central Europeu, comprant deute públic, ha ajudat molts països. Espanya i Itàlia, i també França. Però una Europa dominada només per Berlín és incompleta. Macron creu que una França revitalitzada pot equilibrar-la i millorar-la.  

3. Macron pensa que les ideologies dels vells partits dominants –la dreta i el socialisme clàssic– tenen molt de desfasat. En el món globalitzat s’ha de tenir una economia dinàmica i empreses competitives per poder mantenir un Estat del benestar que no es pot fossilitzar. Per a aquest programa –que creu que exigeix una flexibilització urgent del mercat laboral i reduir a 10 els nens per aula per garantir la igualtat–, liberals i socialdemòcrates, si són pragmàtics, han d’anar units. Els separa la història, no les exigències d’avui.

4. Però aquest programa exigiria que el partit en gestació de Macron, La República en Marxa (LRM), amb incorporacions de liberals, gaullistes i socialistes, tragués majoria absoluta (o gairebé) en les legislatives. I que després s’aprovés com vol Macron i per guanyar temps la reforma laboral per ordonances (similar al decret llei). El LRM ja ha fet públics els noms de més de 400 candidats per a les 577 circumscripcions. El 52% són nous en política (un fet sense precedents) i el 50% són dones. En queden més de 100 per negociar. A Manuel Valls no l’admeten a la llista perquè ha sigut diputat tres legislatures (incompatible), però no presentaran candidat contrari. La incorporació de liberals estarà condicionada pel nomenament del primer ministre, que se sabrà dilluns. Però ja hi ha dificultats. S’hi han incorporat més d’una vintena de socialistes (entre ells el diputat Richard Ferrand, secretari general del LRM), però el centrista Bayrou, aliat de Macron des d’abans de la primera volta, vol contrapesar amb més candidats que els 35 assignats.

    Macron té l’inconvenient que no té gens d’experiència en les aspres negociacions de partits i que els aparells són forts (i sectaris) però difícils de reemplaçar o ignorar. Les últimes enquestes donen al LRM el 29% dels vots pel 20% de la dreta, un altre 20% de Le Pen, el 14% a l’esquerra de Mélenchon i el 7% als socialistes. Li falten vots i pactes per assegurar una majoria suficient en una elecció a dues voltes a 577 circumscripcions.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

5. No n’hi haurà prou amb la majoria suficient, perquè la contestació social i de la dreta nacionalista al seu programa serà forta. Macron ho sap i en el seu discurs de la victòria va dir que la feina era immensa. Ja es veu com és d’immensa i complicada. Però el nou president té un avantatge. Ni va guanyar diumenge ni guanyarà al juny –si així passa– ocultant el seu programa o prometent felicitat sense costos com li va passar a Mitterrand el 81 (rectificació al 83), a Chirac el 95 denunciant la fractura social i enfrontant-se a una vaga general a finals d’aquell any, a Sarkozy i, finalment, al pobre Hollande, que deia que el seu adversari era el món financer i ha sigut víctima del pensament socialista màgic. L’avantatge és que Macron no ha ocultat el que volia.

Europa està pendent de París. I potser el món, tret de Trump, que, per sort, està ocupat amb l’FBI.