L'expresident i la catalanitat
Estalviar amb pa amb tomàquet
Jordi Pujol sostenia, envoltat de nens, en un programa de televisió que la identitat catalana es defineix amb el pa amb tomàquet, que aprofita el pa sec i els tomàquets molt madurs. L'estalvi com a puntal de la societat
jgblanco28801126 barcelona 23 2 2015 jordi pujol y marta ferrusola al parla170508142232
Tinc la imatge gravada com si fos ara: Jordi Pujol envoltat de nens, explicant-los l’origen del pa amb tomàquet, fent un discurs sobre la identitat catalana. Jo que estava envoltada de persones que es deien ser-ho, de catalanes, me’l mirava amb atenció. Sabia que Catalunya existia perquè hi era, hi vivia, però volia saber exactament quina era la substància que la formava, què la feia diferent, quins eren els límits de la catalanitat i sobretot com es podia ser o deixar de ser català. Llavors estava encara sospesant ben seriosament la possibilitat de convertir-m’hi, a la catalanitat. Era la identitat col·lectiva més tangible, més real, més poderosa que tenia a l’abast. Deixant de banda el Barça, és clar. Les altres pertinences eren als marges: la gitana o la castellana. No, jo volia ser del centre.
Notícies relacionades
I en aquell programa de televisió Pujol donava instruccions precises, explicava el punt més definitori de la catalanitat als nens amb qui compartia taula. Això era el pa amb tomàquet, perquè era un invent per aprofitar el pa sec i els tomàquets massa madurs. L’estalvi era el puntal de la societat, el nucli dur del fet de ser catalans. L’entusiasme que posava l’expresident en explicar-ho el feia absolutament creïble: ¿com no pujar al carro d’un país que tenia aquell valor tan superior com a principi constituent? Estalviar és saber esperar, pensar en el futur, treure el màxim profit del que un té a mà, estalviar és tenir control sobre la pròpia vida. Reconec que em va seduir del tot la idea.
Molts anys després, el mateix Pujol em va convocar al seu despatx del passeig de Gràcia. Em va preguntar pel Marroc. Li vaig dir que no en tenia ni idea, que vivia a Granollers. Llavors em va fer un símil molt estrany que no vaig acabar d’entendre. Era un got d’aigua que si hi posaves una mica de sal, canviava el gust, es tornava salada, però si n’hi posaves massa ja no tenies aigua sinó sal humida. Vaig deduir que jo era sal. La Marta no hi era, ella no hauria sigut tan subtil. Tenia altres propostes d’integració, també d’estalvi, pel que es veu.
