IDEES
La Gran Novel·la Catalana dels Pujol
/
–Ave Maria Puríssima.
–Sense pecat fou concebuda.
–Beneeixi’m, pare, perquè he pecat. Fa massa anys des de la meva última confessió. Confesso no saber com dimonis escriure sàtira, com detectar vicis de la meva societat pintant-los de manera ridícula, en un lloc on el gendre del Rei firma les cartes com el 'Duque Empalmado' i on la matriarca dels Pujol, «la mare superiora de la congregació», xifra un missatge de traspàs de fons com «dos missals de la meva biblioteca a la del capellà». ¿Ha vist 'Entre tinieblas', d’Almodóvar, pare? Amb les monges que mercadejaven amb...
–El bon penitent no assenyala pecats aliens, confessa els seus.
–Però és que Ferrusola em recorda un amic quan demanava per telèfon substàncies il·legals. «Prepara-me’n un per esquiar», deia. «Posa’m quatre pizzes», afegia. I de manera màgica, i malgrat que jo esperava trobar Tarradellas i forfets per a la Molina, el seu proveïdor, com el gestor bancari dels Pujol, ho entenia.
–Déu escriu recte amb ratlles tortes…
–Em confesso, insisteixo, incapaç de superar les seves trames sobre fortunes concebudes catòlicament, sense pecat ni contacte. ¡Són els millors escriptors d’aquest país! En les confessions de Pujol pare (¿o hauria de dir pare Pujol, pare?) retronen ressons dickensians: les fortunes salten una generació i apareixen mitjançant benefactors criminals com a 'Grans esperances'. Jo voldria inventar una bruixa gallega que consultés el patriarca. Però el cas és que existeix: de nom Adelina, el va definir com «más agarrado que un chotis». El fill, «capellà de la parròquia», inaugura la metaficció berlanguiana: utilitza 'La escopeta nacional' en el seu monòleg berlanguià. ¿Encara és aquí, pare? S’hauria de cuidar aquesta tos…
–[Parrup inintel·ligible] 'Quetelunya, cof, quetelunya, quete…'
–¿Recorda allò que va dir el Pare Pujol pare, pare? «El finançament dels partits és un misteri, però un misteri d’aquells que no són misteri, perquè estan molt clars, però segueixen sent un misteri». Un misteri com el de la immaculada concepció. Al final ho entenc: un misteri que és un miracle. De peixos i pans. El meu pecat capital és l’enveja. Els envejo tant. Envejo tantíssim el seu talent. ¿És aquí, pare?
–Això avui no toca.
