VIOLÈNCIA EN L'ESPORT

Un xiulet, un cronòmetre i un bolígraf

Després d'un partit de bàsquet vaig viure la sensació claustrofòbica d'estar assetjada per uns energúmens

4
Es llegeix en minuts

fcasals38358926 beard miercoles170509192751

fcasals38358926 beard miercoles170509192751
jcarmengol37751710 deportes pelea en partido de futbol entre el alaro y el coll170328102900

/

Mentre estudiava a la universitat, els caps de setmana guanyava uns quants diners com a àrbitre auxiliar de bàsquet. Tres partits cada diumenge al matí; algunes setmanes, si em trucaven també per a dissabte a la tarda, eren sis. Vinc d’una família aficionada a l’esport. El meu avi va jugar a futbol, el meu pare i el meu germà, a bàsquet. A mi, malgrat el meu metre seixanta, també m’hauria agradat jugar a bàsquet, però l’oculista em va prohibir tot esport de contacte perquè els meus ulls són massa fràgils. Així que em vaig haver de conformar amb córrer i, posats a fer, córrer distàncies llargues. Això em va donar un bon fons, cosa que resulta útil quan arribes al món de l’escriptura, si bé continuo pensant que és molt més divertit córrer al darrere d’una pilota.

Els diumenges, doncs, matinar per fer d’anotadora en tres partits de la lliga regional. Ho vaig fer durant quatre anys i, per haver-los vist tantes vegades, conservo alguns gestos arbitrals: quan noto ànim d’ofendre en una persona, m’agafo el canell, el senyal de falta personal intencionada, o tanco el puny dret i estenc tres dits de l’esquerra per indicar el número 13. Aquesta experiència com a auxiliar de taula era una mera curiositat en la meva biografia, una anècdota. Fins que van començar a aparèixer a la premsa notícies de baralles de pares en partits infantils, àrbitres agredits en el futbol sala, públic insultant nens de l’equip contrari… Aquestes notícies em van fer ràbia, vergonya, tristesa. Una mica més i hauria arribat a sentir pena o compassió pels seus protagonistes, perquè la seva vida deu ser una autèntica desgràcia per arribar a fer una cosa així.

Però llavors em vaig recordar de l’ocasió en què, a l’acabar un partit, una turba d’energúmens va intentar agredir l’àrbitre, que va haver de sortir corrent de la pista i entrar a la caseta. El vam acompanyar els dos auxiliars de taula. El crono, un senyor gran, de qui només recordo les mans, castigades, amb taques, i jo, que era l’anotadora. Vaig reviure la sensació claustrofòbica d’estar assetjats, tancats, a la caseta, que feia pudor de lleixiu i d’humitat. El crono i jo ens vam asseure en una banqueta de fusta. Ell agafava el cronòmetre amb força i, de vegades, sense voler, tocava un botó i el posava en marxa, però de seguida el tornava al zero. De manera que no sabrem mai quant temps ens va tocar passar allà. Jo vaig recolzar una carpeta als genolls i vaig girar l’acta en la qual havia anotat el transcurs del joc: noms i dorsals dels jugadors, punts i faltes. En això s’haurien d’haver quedat les meves anotacions. No era mai bo haver d’escriure a l’altra cara de l’acta; allà només es recollien incidències i insults. Vaig posar el paper carbó entre els fulls. En aquest punt entra la banda sonora del meu record: cops furibunds a la porta de fusta, crits, insults rabiosos, amenaces de mort, sons inarticulats, una mà que clavava cops al vidre d’una finestreta alta amb ràbia maníaca.

De l’àrbitre, jove, una mica més gran que jo, en guardo sobretot la imatge dels peus, de les seves sabatilles anant i venint mentre dictava atropelladament el text que havia de recollir a l’acta. I mentre els insults de l’horda es colaven a l’habitació, xocaven contra les parets, relliscaven per les rajoletes de la dutxa, robant-nos l’exigu espai que ens refugiava, em vaig esforçar per redactar de la millor manera possible el text. Els punts, les comes, els dos punts, les cometes, els parèntesis es van convertir en els meus aliats i els meus protectors. La sintaxi és enteniment. Estructurar les frases, marcar les cites, ordenar les enumeracions em va donar aire. «Les comes són una pausa per respirar», havia après a l’escola. Mentre posava comes (no sé si la situació em va permetre el luxe d’un punt i coma), podia respirar, guanyar el pols al soroll que ens volia asfixiar.

Notícies relacionades

En algun moment va arribar la policia i la canilla es va dispersar. Segurament se’n van anar ufanosos a menjar els canelons del diumenge. O, ja que tenien els punys calents, potser a l’arribar a casa van pegar a la dona o als fills. Segurament devien tornar a la seva vida quotidiana que, no pot ser de cap altra manera, devia ser una vida de merda, si s’havien hagut de «desfogar» insultant i amenaçant un noi, un senyor gran i una noia de 21 anys.

M’agradaria tancar dient que, armats amb un xiulet, un cronòmetre i un bolígraf, vam guanyar nosaltres, però no és veritat, només en vam sortir indemnes. I, mentrestant, aquesta gent ha donat pas a la següent generació d’energúmens.