Diners, vots, Macron, Rajoy, canons i trompetes

2
Es llegeix en minuts
 

  / REUTERS/ FRANCOIS MORI

Emmanuel Macron va vèncer i més de mig Europa i els mercats van respirar. Estava previst, però s’havia de rematar la feina. Les borses ho havien celebrat amb alces importants. Ara poden caure, per la recollida de beneficis. Els experts borsaris sempre recorden que «s’ha de comprar amb el so dels canons i vendre amb el so de les trompetes», sentència atribuïda a Natham Rothschild. En aquest cas, els canons van ser la victòria en primera volta de Marine Le Pen, i les trompetes, la definitiva de Macron.

    

El nou president francès, a més a més d’estar en un dilema històric –pot reinventar la dreta liberal i també modernitzar l’esquerra moderada–, haurà de lidiar amb un parlament on potser no tindrà majoria. Això l’obligarà a tota mena d’equilibris, en què es jugarà el seu futur, el de França i potser el de la Unió Europea. Uns equilibris que costaran diners, com li passa a Mariano Rajoy amb els seus per tirar endavant els Pressupostos Generals de l’Estat.

  

 Rajoy, que cavalca a cavall del rècord històric de 130.000 aturats menys a l’abril, ja ha pagat el preu exigit pel suport del PNB d’Íñigo Urkullu, Andoni Ortuzar Aitor Esteban, que s’han sortit amb la seva amb un acord molt avantatjós sobre la quota, i que ha escandalitzat sobretot els que no han aconseguit res perquè no tenien la força necessària per negociar. Ara Rajoy té pendent aconseguir el vot de Pedro Quevedo de Nova Canàries per aprovar els Pressupostos i que la legislatura segueixi, a l’espera del que passi en les primàries del PSOE. El preu ronda els 500 milions d’euros i alguna altra concessió més política, i tot indica que tirarà endavant.

  

Notícies relacionades

 La història, en aquesta ocasió, es repeteix. Rajoy no fa res de diferent del que van fer al seu dia Felipe González i José María Aznar quan van governar sense majoria. Tots dos van pactar i van pagar per obtenir suports i els beneficiats van ser les minories de llavors, inclosos Jordi Pujol i el canari Luis Mardones, l’únic vot del qual va ser decisiu per a l’última investidura de González. És la conseqüència de la falta de majories en sistemes proporcionals, tan alabats per tants: un sol diputat pot decidir el futur polític d’un país. No passa en els sistemes majoritaris, que també són considerats injustos per aquells que ara es queixen de la capacitat decisiva de PNB i Nova Canàries.

No és res de nou, nombrosos economistes com Sachs, Roubini, Perotti, Hallerberg i Olson han demostrat que els governs en minoria gasten més i tenen dèficits més alts. Jean Tiroli, premi Nobel d’economia, recordava la setmana passada a la Fundació Rafael del Pino a Madrid que «en països com Espanya hi va haver veus que van alertar del que passaria –la crisi i les seves conseqüències–, però els polítics, presos dels seus incentius per sortir reelegits, no van escoltar». Tampoc tenien majories. És el preu dels vots, ara amb Macron i Rajoy. Als diners, vots, Macron, Rajoy, canons i trompetes.