Les lliçons de l'agosarat Macron

Macron en la nit electoral: «Van dir que era impossible, però no coneixien França». Té raó: ha desafiat les idees tan esteses i tan dèbilment establertes sobre el que es pot fer avui en l’aparentment encotillada política europea. El seu missatge: si França es replega davant el món, jo la portaré dos passos més endavant. Si diuen que necessito un gran partit, en crearé un de nou. Si creuen que cal combatre el populisme admetent algunes de les seves veritats, no els donaré ni aigua. Formidable valentia.

Fa temps que els líders europeus actuen hipnotitzats per les pulsions de les opinions públiques nacionals. El normal és carregar contra la UE a l’estil Orbán a Hongria, amagar la bandera europea, com va fer Renzi una vegada parapetat per banderes italianes o culpar la UE dels mals i posar les medalles als miracles nacionals. ¿Se’ns havia oblidat que el verdader líder és qui aconsegueix explicar i convèncer, sobretot amb el vent en contra?

Poc abans del 'brexit', un estudi del Pew Research Center mostrava França a la cua en europeisme (fins i tot eren més els francesos amb una visió desfavorable de la UE que britànics: el 61% davant el 48%). Un altre estudi recent de Bertelsmann Stifftung apunta que el 54% de francesos percep la globalització com a amenaça, davant el 45% de mitjana europea, i el 55% s’identifica com a tradicionalista més que no pas progressista (davant el 50% de mitjana europea).Marine Le Pen classifica els francesos tramposament com a «patriotes» o «globalitzadors». Va plantejar el combat electoral en l’eix que comença a dividir la política occidental: més que esquerra davant dreta, tancament davant obertura; proteccionisme davant globalització; regressió democràtica davant societats obertes i liberals. Macron va acceptar l’envit i va treure la bandera blava amb les estrelles a passejar als mítings. Després de vèncer, va passejar davant el Louvre amb l’Himne de l’alegria. No és per menys: ha guanyat Europa.

Notícies relacionades

La festa de Macron, entre Napoleó i Mitterrand

Hollande i Macron, junts en el primer acte oficial del president electe

Macron també va apel·lar al «coratge de la veritat». No és banal recordar-ho quan sovint val més l’ocurrència que la ciència i l’insult que l’anàlisi reposat. Armat de dades i sense estridències, ni temptat de copiar el seu missatge populista, Macron va acceptar el cos a cos amb Le Pen i el resultat va ser el debat televisat on la populista va quedar en evidència, a estones ignorant, a estones desesperada per atacar sense projecte. 

Macron també té un missatge per als partits tradicionals, socialdemòcrates i conservadors: no sou imprescindibles. Reinventeu-vos o hi haurà alternatives responsables. Macron es va adonar que amb l’etiqueta del Partit Socialista els electors no l’haurien escoltat. Va muntar el seu partit exprés i ni tan sols va necessitar primàries, l’eina a la qual s’acullen els partits vells a la recerca de miracles ràpids. ¿La seva legitimació? Tinc les idees clares i una sòlida formació. Ara li toca el més difícil. Sort.