Ens fem del Juventus

3
Es llegeix en minuts
jdomenech37672290 soccer football   juventus v fc porto   uefa champions leagu170317121744

jdomenech37672290 soccer football juventus v fc porto uefa champions leagu170317121744 / Giorgio Perottino

Ai, amics, em sembla que aquest final de temporada ens tocarà ser de la Juve. ¿Per què? Per eliminació. Per eliminació del Barça, és clar. Tot fa pensar que Dani Alves serà el nostre home a la final de la Champions, a Cardiff. La seva possible victòria, que desitgem ferventment, serà la nostra victòria. ¡Que uns altres carreguin amb la pesada i trista derrota!

¿Dani Alves? Sí. Podria haver sigut qualsevol jugador de l’Atlètic, club que ens cau bastant bé pel seu esperit popular i lluitador (i per allò que l’enemic del meu enemic és el meu amic). Però té bastant difícil arribar fins a aquesta final. M’hauria agradat apostar aquell dia per Griezmann Koke, però no crec que pugui ser. També valoro la força i astúcia de Godín quan no juga contra el Barça, però haurem de conformar-nos amb el que faci Chiellini, que és igual d’intens que ell amb pilota o sense. I admirar l’elegància de Buffon o l’habilitat d’Higuaín, de qui ens agrada pensar que és un penedit sincer. A Cardiff Mandzukic també ens donarà joc ja que s’assembla en esportivitat al defensa central que previsiblement tindrà al davant i a més és qui el marcarà (el tòpic diu que a sang i foc) entre els decisius minuts 90 i 93 del matx.

Però si em demanen un nom insistiré amb Alves. Sé que no coincideixo en això amb el nostre anti-Monchi, el crec que enginyer o modista Robert Fernández, que fa només 12 mesos va decidir que el brasiler ja no tindria un altre bon any al màxim nivell. Per alleujar-nos de càrrega morta no només se’l va treure de sobre, com aquells enginyers que dissenyen ponts en planes sense riu, sinó que li va fer el gran regal d’un vestit a la mida a aquesta Juve que aquest any ens ha eliminat ben ajudada per Alves

PORTES GIRATÒRIES

Encara que Sergi Roberto sigui un jugador magnífic no és un 2 de debò com Alves, per la qual cosa hem passat un any enyorant-lo. També hem estat 12 mesos pensant que en tot cas aquí el problema d’Alves era que l’estiméssim més, el valoréssim més i en tot cas fer-lo entrenar més a fons, com ha fet a Torí un tal Allegri. A partir d’això ell hi ha sabut posar el que feia falta. Ara se n’ha adonat el Mònaco, al qual li va fabricar els dos gols en contra que va rebre aquesta setmana. Abans se n’havia adonat el Barça en la nostra eliminatòria fatal.

Així mateix se n’ha adonat tota la crítica esportiva internacional, que després del partit de Mònaco considera que en futbol el Barcelona està molt bé però que el seu director esportiu hauria de complir amb la seva obligació i fitxar ara un altre director esportiu millor que ell perquè el succeeixi, que per a això li paguen. Robert podria tornar al València utilitzant una d’aquelles portes giratòries que quan les travesses et proporcionen una part dels diners que has fet guanyar fàcilment als que ara et fitxen. 

EQUIPARAR-SE AL SUBCAMPIÓ

Notícies relacionades

Els poden explicar als seus fills que ara ens fem de la Juve i que l’animarem a Cardiff perquè quan defensem les nostres idees arribem fins al final. No és que ens agradi gaire l’actual futbol italià, i encara que la Juve tingui la millor defensa del planeta no creiem que sigui el nostre model ideal. Però hi ha vegades que equips com el torinès serveixen per fer justícia per persona interposada i permeten guanyar temps fins a l’any que ve. Perquè el món no s’acaba ara i seria bo que a Cardiff no s’incrementés el nostre desavantatge en aquest rànquing que inclou erròniament el segle passat, el món d’ahir,  aquells anys en què ni tan sols havia nascut Messi.

Si la Juve guanya la Champions aquest any sempre podrem dir que a nosaltres únicament ens va poder eliminar el que va quedar campió. Això ens equipararia moralment al subcampió, sigui qui sigui, i després l’ordre alfabètic potser ens posaria davant seu. I hi hauria un detall afegit: a nosaltres el Juventus per superar-nos va haver de jugar dos partits i no un, com li va passar amb el finalista.