El temps de Cifuentes

Cristina Cifuentes ha manifestat que «el temps dels corruptes s’ha acabat a la Comunitat de Madrid». És una afirmació una mica arriscada, tenint en compte el ritme de baixes del Partit Popular autonòmic durant els últims mesos. A més, l’abast de l’operació Lezo és en aquest moment imprevisible. No tan sols pel que fa referència als negocis que hauria pogut posar en marxa Ignacio González servint-se del seu càrrec, sinó per la part que es refereix al presumpte finançament il·legal del PP de Madrid. I perquè no sabem quins papers guardava l’expresident de la Comunitat i si aquests ja estan en mans dels investigadors després dels registres. I perquè si González es creia que estava fora de perill al seu despatx i resulta que l’estança estava sembrada de micròfons, d’allà en pot sortir de tot, fins i tot políticament parlant.

El que és evident és que Cifuentes apareix, després de col·laborar amb la fiscalia, com la persona cridada a regenerar el Partit Popular de Madrid. Això té diverses lectures. La primera, la que fan Esperanza Aguirre o les seves ranas, és que ella no és una nouvinguda, sinó que ja hi era amb Aliança Popular. Sempre hi ha sigut i, per tant, no pot ser completament aliena als tripijocs que es manegaven els seus dirigents. A més, tots creuen que Cifuentes, al marge que no tenia opció de tapar res un cop li van demanar els documents, alberga una ràbia personal envers González. Política potser també, de quan tots dos volien ser candidats a la presidència de Madrid. Però personal –sosté el sector crític–, segur que sí. Amb ell i amb Esperanza Aguirre, de la qual s’ha acomiadat primer amb un comunicat ple de retrets i després amb un missatge de mòbil.

Alternativa de govern

La segona lectura, la que es fa a la seu central del partit, és que, si no aconsegueixen establir un cordó sanitari al voltant de Cifuentes, es posarà en risc la mateixa supervivència del Partit Popular autonòmic com a alternativa de govern. Perquè han d’exhibir algú a qui puguin presentar, amb la que està caient, com a totalment net per armar el discurs que a Madrid no han sigut tots iguals.

Notícies relacionades

L'altesa de mires del papa xoca amb el llast fosc dels abusos dins l'Església

Els missatges del Papa

Si a Génova aconsegueixen que les persones de confiança de Cifuentes acabin la legislatura sense problemes judicials i aconsegueixen que cali entre els votants que ella és diferent, s’obrirà una altra guerra no menor: la dels companys de partit, sempre molt més perillosos que l’oposició. No hi ha res com tenir bona premsa perquè es despertin els instints assassins dels propis.

És veritat que, segons sembla, Mariano Rajoy no té pressa per jubilar-se i mudar-se a Pontevedra a jugar a la petanca. Però les que aspiren sempre estan aquí, a l’aguait. I tres, també aquí, són multitud.