Anar al contingut

L'ORIGEN D'UN TRACTAMENT ESTÈTIC

'Dona'm verí' o les mil cares del bòtox

DAMIAN DOVARGANES

'Dona'm verí' o les mil cares del bòtox

Adela Muñoz Páez

La investigació de la toxina botulínica per a la guerra química, durant la segona guerra mundial, va obrir la porta a aplicacions terapèutiques

No sabem si va ser el seu zel com a metge o el seu caràcter de poeta aficionat el que va empènyer Justinus Kerner a investigar les causes dels centenars de morts que es registraven a la regió de Württemberg, al sud d’Alemanya, des de finals del segle XVIII. No obstant, sí que sabem que va descobrir que aquelles morts es devien a les salsitxes que havien menjat els afectats, i per això va anomenar la malaltia botulisme, del llatí botulus, que significa salsitxa. A finals del segle XIX es va pensar que el botulisme podia estar produït per bacils similars als que provocaven la tuberculosi, però no es van trobar bacteris en les víctimes de les salsitxes ni d’altres embotits que també havien resultat letals.
    El 1895, els microbiòlegs Van Ermengen i Kempner van descobrir que el culpable era un bacteri que van denominar clostridium botulinum, que segregava una substància, la toxina botulínica, que causava estrabisme, visió doble, afonia, paràlisi muscular i en molts casos la mort. El 1900 es va identificar un altre brot de botulisme després de la ingestió de mongetes en conserva, fet que va posar de manifest que el bacteri es desenvolupava en tota mena d’aliments en conserva, és a dir, en un medi sense oxigen.
    El fet que sigui la substància més tòxica coneguda (amb mig quilogram n’hi hauria prou per matar tota la humanitat), va convertir la toxina botulínica en una atractiva arma de guerra química. Durant la segona guerra mundial, els serveis d’intel·ligència britànics van informar que els alemanys podien estar preparant aquesta toxina per escampar-la durant els bombardejos de Londres. Això va portar els aliats a establir un centre d’investigació d’aquesta substància a Fort Detrick (Estats Units) en el qual es va determinar la seva estructura i pes molecular i es va sintetitzar un antídot, del qual les tropes aliades van portar més d’un milió de dosis durant el desembarcament de Normandia.
    Finalment, els alemanys no van usar la toxina i les reserves dels Estats Units es van destruir el 1972 amb la firma del conveni sobre armes biològiques i toxines. No obstant, els coneixements adquirits fins llavors van obrir la porta a les seves aplicacions terapèutiques. 

Aquest bacteri produeix set toxines diferents, identificades com a A-G, quatre de les quals són mortals per a l’home perquè produeixen el bloqueig de l’alliberament de l’acetilcolina, la substància que des dels nervis transmet al sistema muscular i esquelètic la informació que dona lloc a les contraccions musculars; quan el múscul del diafragma deixa de funcionar, es produeix la mort per asfíxia. A més de l’oxigen, aquests bacteris no toleren el vinagre ni els nitrits, i per això aquestes substàncies són un dels additius alimentaris més usuals, perquè a més, juntament amb els nitrats, donen a la carn el to de color rogenc que la fa més apetitosa. 
    Les aplicacions terapèutiques es van desenvolupar en el control de desordres musculars, com ara algunes formes resistents de torticoli o els espasmes que pateixen les persones amb paràlisi cerebral que les incapaciten per fer molts moviments. També ha resultat útil en el tractament de migranyes cròniques o per bloquejar les glàndules sudorípares de pacients que tenen el problema de transpirar d’una forma desmesurada. 
    No obstant, l’ús més estès de la toxina botulínica, el seu ús en tractaments d’estètica, va sorgir arran de la primera aplicació terapèutica: el tractament de l’estrabisme sever realitzat per primera vegada pel metge nord-americà Alan Scott en la dècada dels 70. Durant l’aplicació d’aquest tractament, la doctora Alistair, de la universitat de British Columbia (Canadà), va observar una disminució de les arrugues de l’entrecella.

El 1988 la companyia Allergan va adquirir els drets per distribuir la toxina botulínica de tipus A, amb el nom comercial de bòtox, i l’any 2002 l’Agència americana del medicament va regular-ne l’ús. El 2017 la fan servir milions de persones a tot el món per suavitzar les arrugues de l’entrecella, les potes de gall al voltant dels ulls i les línies d’expressió al voltant de la boca.
    A començaments del segle XX, les planxadores utilitzaven planxes plenes de carbó cremant. Amb l’arribada de l’electricitat es va alleugerir aquesta ingrata i perillosa tasca mitjançant l’ús de les planxes elèctriques. A començaments del segle XXI cada vegada es planxa menys roba, encara que les planxadores no han desaparegut: ara porten unes bates blanques i utilitzen xeringues per planxar les cares.