Dos candidats per a l'Elisi

Lliçons franceses

Tant Emmanuel Macron com Marine Le Pen són populistes, encara que en un sentit polític i ideològic diferent

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp38192330 french centrist presidential election candidate emmanuel mac170426171757

zentauroepp38192330 french centrist presidential election candidate emmanuel mac170426171757 / ERIC FEFERBERG

¿Quines lliçons podem extreure de la primera volta de les eleccions presidencials franceses? Aquest exercici de reflexió no és pur entreteniment, té rellevància per a nosaltres. En molts sentits, França segueix sent un far de les tendències polítiques i socials de les societats occidentals democràtiques. Pel que llegeixo, per alguns analistes, l’èxit d’Emmanuel Macron ha significat un alleujament del pànic que els produeix l’avanç populista. Creuen que ha tocat sostre i que comença a retrocedir. Estan equivocats. La seva por irreflexiva els porta a no entendre bé el sentiment populista que s’ha instal·lat en les nostres societats. I a no interpretar bé el significat del triomf de Macron. Segons la meva opinió, s’ha d’extreure una altra mena de lliçons. Em limitaré a tres.

    Primera. Va guanyar una persona que no tenia al darrere cap partit. Això és significatiu. El mateix va passar en el cas de Donald Trump als Estats Units. Una part de les nostres societats està buscant en persones el que no troba en els partits. Un lideratge nou, providencial. Líders que siguin capaços d’entendre la ràbia social per les conseqüències d’una globalització sense restriccions i de les polítiques econòmiques que els governs, tant socialdemòcrates com conservadors liberals, van posar en marxa davant la crisi financera i econòmica.

  

 Estem assistint a un canvi en la naturalesa del lideratge polític. Per primera vegada des que el 1958 el general Charles de Gaulle va establir la Cinquena República, el centredreta i l’esquerra han quedat exclosos de la segona volta de les presidencials. No és casualitat, ni és irrellevant. És un senyal de canvi de lideratge. Ho estem veient també en el cas de Theresa May al  Regne Unit.

Segona. No és encertat veure en el triomf de Macron un fre al sentiment populista. Al contrari. Tant ell com Marine Le Pen són populistes, encara que en un sentit polític i ideològic diferent. Ho són perquè el tret identificatiu dels nous líders populistes és la seva voluntat de dirigir-se directament al «poble», obviant la intermediació dels partits. En una entrevista recent, Macron deia: «Si voler parlar directament al poble és populisme, jo ho soc». Però afegia a continuació, «un populista, però no un demagog». Demagog seria aquell dirigent que conscientment enganya el poble proposant coses que sap que seran impossibles amb l’únic objectiu d’obtenir el seu suport. I ell no es considera així.

  

 Tercera. Els dos líders populistes que competiran en la segona ronda coincideixen a l’hora d’afirmar que no són de dretes ni d’esquerres. Macron ha dit que vol combinar el que tenen de millor els dos mons. I Le Pen, una cosa semblant. El problema distributiu, és a dir, el de la desigualtat, no està absent de les seves propostes. Però la política d’aquest inici del segle XXI no es juga en el terreny tradicional d’esquerra-dreta, sinó en un nou camp: el del nacionalisme versus europeisme-internacionalisme. Le Pen i Macron representen opcions diferents. Està bé que aquestes opcions es debatin lliurement. Aquesta és la quarta lliçó.

  

 No estem assistint, com diuen els temorosos, al final de l’ordre polític i econòmic liberal vigent des de la segona guerra mundial. Un ordre format en institucions com la Unió Europea, l’ONU, l’Organització Mundial de Comerç, el Fons Monetari Internacional o l’OTAN. Aquestes institucions han portat pau i benestar. Convé conservar-les. El problema és que les mutacions del capitalisme, amb la seva extrema desigualtat i monopolització, i la ideologia cosmopolita dels partits tradicionals han concentrat els beneficis de la globalització i la integració europea en grups reduïts. Això ha produït la ràbia social que hi ha al darrere del sentiment populista.

Les revoltes populistes que estem veient són, segons el meu parer, un toc d’atenció a recompondre el contracte social intern, de manera que ningú es quedi gaire enrere en el repartiment de la riquesa, com ha passat ara. I també una crida a redefinir el sentit de la integració europea i el paper dels estats. Els que ho han entès millor són els nous líders emergents.

Notícies relacionades

    

Al populisme no se l’ha de demonitzar. És com el colesterol. N’hi ha de bo i de dolent. El dolent pretén eliminar tota mena d’institucions de mediació entre el líder i els ciutadans: els tribunals, les institucions de control o la premsa lliure. El bo és el que busca reintroduir la preocupació per les condicions de vida del conjunt de la població al nucli central de l’agenda i de les preferències de les polítiques. Les nostres societats ja són prou madures per distingir l’un de l’altre.