Aquelles cartes que es feien esperar

¿Què se n’ha fet del costum d’enviar cartes? Penso en aquells papers que s’omplien de ratlles de paraules manuscrites, amb bona lletra apresa sovint a l’escola. Cartes ben plegades dins un sobre, al qual s’enganxava un segell de correus i que s’introduïen en una bústia del carrer. «'Mi carta, que es feliz, pues va a buscaros...'»

En un punt de la Rambla de Barcelona encara he vist les cabines d’uns redactors disposats a escriure les paraules que els dictaven uns ciutadans que estaven limitats per l’analfabetisme. Un art difícil, el de saber interpretar el to amb què el client volia expressar-se. ¿Més sentimental, més neutre?

¿I què li agradava més com a comiat? ¿'Abrazos, besos'? «'Ah, me olvidaba: ponga también que pienso mucho en el abuelo'». Jo he vist com a aquests immigrants els costava una mica separar-se finalment d’aquella mena de confessionari instal·lat davant el palau de la Virreina. Però ho havien de fer. Hi havia un altre client de l’enyorança.

I no sé per què, després d’escriure aquestes ratlles evocadores, he pensat en Camilo José Cela. Tendeixo a pensar que la màquina d’escriure no li agradava –¿sabia teclejar?–, el que li agradava era escriure a mà, aixafant sobre el paper les puntes arrodonides del dit gros. I a la revista 'El Ciervo' llegeixo que Cela tenia una mania epistolar que el duia a copiar les cartes que escrivia. Cent mil cartes, assegura Anna Caballé, de la Universitat de Barcelona, experta en Filologia Hispànica. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Les cartes a la manera clàssica em sembla que van desapareixent. La bústia que jo tenia al xamfrà de casa ja fa temps que la van retirar. Tinc una oficina de correus a prop de casa, i hi he entrat poques vegades. Em sembla que no vaig veure deixar-hi cap carta que no fos la meva. Això sí, hi havia molts paquets, i més aviat voluminosos.

Quan vaig sortir al carrer vaig veure passar un núvol.  Em sembla que anava carregat d’e-mails.