La mare de tots els mals

Als periodistes sempre ens excita trobar un bon titular. El titular és l’aparador de la pastisseria. Si t’atrau, hi entraràs i demanaràs. Si no, faràs mitja volta i adeu.

Sí, un bon titular ens excita, ens posa. Una frase sintètica, expressiva, rotunda, magnètica, que impacti al cervell i emocioni al cor. Les fonts ho saben. Ho saben els directors de comunicació i també els propagandistes. ¿I què fan tots ells amb aquesta saviesa? Què poden fer: ficar-nos els seus titulars, no els titulars sinó els seus titulars, pels ulls. Intentar que arribem a la conclusió, per mandra, desídia o ignorància, que no hi ha un titular millor que el que ells ens serveixen en safata. Per a què furgar més; quin xollo, ¿no?

Titulars com aquest: els Estats Units llancen la mare de totes les bombes a l’Afganistan. Un artefacte lingüístic construït, empaquetat i col·locat en els mitjans per a més glòria del complex industrial militar nord-americà. I també de la necessitat de l’Administració de Trump de desviar l’atenció de les ensopegades i les mamarratxades que marquen el seu encara breu mandat.

La grotesca fanfarronada de la flota que Trump suposadament havia enviat a la península de Corea per dissuadir el règim nord-coreà dels seus deliris nuclears també va oferir els seus bons titulars: Corea del Nord, a punt per anar a la guerra després del desplegament d’un portaavions nuclear dels EUA. Llàstima que la flota de la US Navy navegava just en la direcció contrària.

Un altre titular prefabricat: La mare de totes les batalles ha començat, la frase amb què Saddam Hussein va amenaçar en l’inici de l’ofensiva aliada a la primera guerra del Golf, l’any 1991. Una altra fanfarronada monumental.

Està vist que això de La mare de totes… té un gran predicament periodístic, sobretot si connota bel·licisme. O confrontació: La mare de totes les marxes de l’oposició veneçolana. 

En canvi, cap font, cap assessor de comunicació, cap propagandista ens ven titulars com La mare de totes les injustícies (Óscar Sánchez, el rentacotxes de Montgat confós amb un narco i empresonat a Itàlia) o La mare de tots els abusos (l’escàndol de pederàstia dels Maristes) o La mare de tots els desnonaments o de tots els bullyings... 

Aquestes mares existeixen i són entre nosaltres, no les fabriquen en cap gabinet d’intoxicació. Són al barri, al bloc, a casa. Al pis de la veïna maltractada pel seu marit i emmordassada per una por atroç. Al de l’aturat des dels 51 que mai trobarà una altra feina. Al de l’avi que acull i manté amb la seva pensió fills i nets…

I a l’escola hi ha La mare de totes les desigualtats. A Barcelona, el risc de fracàs escolar a Ciutat Vella és vuit vegades superior que a Sarrià-Sant Gervasi. Això es podria titular també La mare de tots els mals sense risc d’error ni de sensacionalisme.

La qualitat de l’escola espanyola, i això inclou la catalana, està estancada des de l’inici d’aquest segle, malgrat les declaracions triomfalistes tan mancades de base com de vergonya amb què el ministeri i la conselleria van rebre el desembre passat l’últim informe PISA, que certificava l’anquilosament i la desigualtat que corroeix el sistema educatiu a Espanya.

Es podria pensar que la inequitat és conseqüència de les retallades. No és cert. L’anterior informe PISA ja alertava de l’augment de la desigualtat escolar: el pes de la classe social de l’alumne en els seus resultats va créixer gairebé el 25% a Espanya entre el 2003 i el 2012. Aquest drama, doncs, és previ a la crisi i a l’austericidi.

Només cal fixar-se en quins assumptes solen enquistar-se les discussions polítiques sobre educació en aquest país: religió o laïcitat, educació ciutadana, llengües cooficials… Totes són qüestions importants, sens dubte, però alienes a la qualitat i l’excel·lència del sistema i, el que és encara pitjor, són les úniques que acaben fixant els debats.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Una societat moderna, democràtica i que aspira al benestar social no es pot permetre ni l’estancament del seu sistema educatiu ni, encara menys, que aquest sigui pastura de la desigualtat.

 No es tracta d’impedir a les famílies acabalades que utilitzin tots els recursos al seu abast (econòmics, culturals…) per oferir als seus fills la millor educació possible. No es tracta d’igualar per baix, el pudent frau populista. Es tracta de garantir que el sistema públic brindi a tota la societat, amb independència de la classe social de cadascú, una educació de la millor qualitat i excel·lència. Però tant en aquesta matèria com en la d’igualtat d’oportunitats, Espanya i Catalunya mereixen La mare de tots els suspensos.