Guanya Erdogan. Canvi amb resistència

Erdogan ha guanyat el seu tercer referèndum de reforma constitucional durant l’última dècada (2007, 2010, 2017). Aquesta vegada per un menor marge de vots, sorprenent, especialment si es té en compte el procés repressor i de purga dels diferents actors opositors al règim que ha tingut lloc durant l’últim any i en què més de 6.000 funcionaris han sigut retirats dels seus llocs.

L’ajustat del resultat ha fet que les reaccions hagin sigut cauteloses tant des del Consell d’Europa com des de la Comissió Europea, a l’espera de l’informe que faci públic l’OSCE. En els dos casos, es demana contenció i esforç per la reconciliació nacional per part de les autoritats del país otomà davant de la creixent polarització del país, les acusacions de frau electoral per part dels partits favorables al ‘No’, i la consegüent inestabilitat social i política tan preada per Brussel·les al seu veïnat.

DESAPARICIÓ DE LA DIVISIÓ DE PODERS

En tot cas, aquesta victòria completa el procés de canvi de sistema polític iniciat per Erdogan cap al 2007 i el principal objectiu del qual era la transformació d’una república parlamentària en un règim semipresencial que dota d’amplis poders executius al cap de l’Estat. Això no seria un problema si no anés acompanyat per la desaparició de la divisió de podersque passarien a estar significativament dirigits i controlats pel president, sense cap tipus de mecanisme de ‘check and balance’.

L’aplicació de la reforma aprovada es farà una vegada celebrades les eleccions presidencials de l’any 2019, que Erdogan haurà de guanyar per aconseguir la presidència executiva que tant anhela. S’ajusta doncs al model d’autoritarisme competitiu, ja que existeix una competència política real entre diverses forces polítiques el que li dona una aparença procedimentalment democràtica. En aquest cas, el personatge és un líder polític que forma part de l’establishment tradicional, nacionalista, conservador i amb perillosos tics autoritaris, més propi del segle XIX que del segle XXI. 

Sorprèn veure com tota una part important de l’elit política europea s’està emportant a aquestes hores les mans al cap pel que pot arribar a passar a Turquia a partir d’ara davant del temor de la deriva autoritària d’Erdogan. I sorprèn perquè ningú va dir res quan va tenir lloc la brutal repressió contra els defensors del parc Taksim Gezi, que volia transformar-se en un centre comercial, l’any 2013.

Tampoc hi va haver reaccions contundents per la deriva autoritària del president Erdogan després delfallit cop d’estat del 2016 i que ha concedit el dubtós honor de convertir Turquia en el país amb més periodistes arrestats del món. Les persecucions de les minories ètniques i sexuals tampoc van merèixer respostes polítiques per part de les cancelleries europees. I no només això, sinó que a més es va catalogar a Turquia com a “país segur” per poder justificar davant de les opinions públiques el compromís al que els estats membres de la UE van arribar amb el govern d’Ankara en relació amb la crisi de refugi i que els permetria una externalització vergonyant dels fluxos de persones procedents de Síria.

KISSINGER TORNA A GUANYAR

Notícies relacionades

Tot el poder a Erdogan

La bretxa turca

En aquest acord, a més de la vulneració del principi del Dret internacional a la no devolució/ ‘non refoulment’ i del pagament d’una abundant suma de diners per exercir de gendarme, també s’acordava reactivar el procés d’adhesió a les institucions europees. No obstant, és de sobres conegut que fa temps que Turquia no té gran interès en el procés d’adhesió, i tampoc el tenen ni França ni Alemanya, sinó que el principal objectiu d’aquesta negociació era assolir la liberalització de visats per als ciutadans turcs.

I Erdogan després del (ajustat) reconeixement del referèndum va a continuar insistint en aquesta qüestió i la va posar com a prioritat absoluta a l’agenda negociadora amb la UE, a canvi de no omplir les fronteres gregues i búlgares de refugiats sirians i generar un nou col·lapse del procés de presa de decisions europeu. En tot cas, caldrà estar atents a l’evolució dels esdeveniments per veure com es resolen les disputes internes, si amb diàleg o repressió, i observar les reaccions de les capitals europees. Facin les seves apostes perquè segurament presenciem, una vegada més, el domini del principi d’estabilitat i seguretat sobre el de la defensa dels drets humans i de l’Estat de dret. Kissinger torna a guanyar.