Els missatges i els mitjans

De tuiters i rapers antisistema

Twitter i el rap han acabat sent uns entorns formidables per a gent donada a l'insult, la broma cruel o desitjar la mort als que no els cauen bé

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp37768424 gra086  madrid  22 03 2017   cassandra  la tuitera de murcia170407194944

zentauroepp37768424 gra086 madrid 22 03 2017 cassandra la tuitera de murcia170407194944 / BALLESTEROS

Jo també crec que no s’ha de posar a la presó tuiters i rapers per acudits sobre Carrero Blanco, ofenses a les víctimes del terrorisme, masclisme recalcitrant o qualsevol altre assumpte, però això no em porta a considerar-los –com sí que fan alguns– una espècie d’herois antisistema o màrtirs de la llibertat d’expressió. Twitter i el rap han acabat sent uns entorns formidables per a gent donada a l’insult, la broma cruel o la desagradable tendència a desitjar-los la mort a aquells que no els cauen bé, però ¿com legislar en aquest sentit?

No crec que s’hagi d’enviar a la garjola la tuitera Cassandra Vera ni tampoc el raper mallorquí Valtonyc (o, ja que hi som, el català Pablo Hasel). Però tampoc crec que sigui convenient exalçar-los en excés ni presentar-los com el que no són: paladins de la llibertat d’expressió enfrontats a una societat entestada a destruir-los. Crec que això és concedir-los una rellevància que en realitat no tenen, i soc més aviat partidari de tractar-los amb compassió i, si s’és creient, amb caritat cristiana: els pobres no donen gaire més de si.

        Però anem a pams.

Twitter. Lloc virtual d’on mantenir-se allunyat si no ets un polític, un energumen o les dues coses a la vegada. Al principi la idea era bona: qualsevol persona podia donar la seva opinió sobre qualsevol cosa o reflexionar sobre tota mena de temes. Però en algun punt del camí la cosa es va torçar i Twitter va acabar convertit en el que és actualment: el refugi del ressentit social –que  sol considerar-se, per motius que no estan gaire clars, d’extrema esquerra–, gent absolutament irrellevant i, per regla general, carregada d’odi, que, emparada per l’anonimat de la xarxa, es dedica a l’acudit antisemita, la reivindicació de bandes terroristes, el desig de veure morir algú –si és possible, de manera dolorosa– i el recurs a una mala bava descomunal. Suposo que d’aquesta manera es relaxen. I quan la justícia s’interessa per ells –perquè s’han passat tres pobles o perquè algun ofès els ha denunciat–, llavors recorren sempre a la llibertat d’expressió. En el fons, que la llei s’interessi per ells és una pèrdua de temps, perquè no es pot castigar amb penes de presó la misèria moral. Seria suficient de  de condemnar-los a unes penes simòliques, com per exemple deambular pel seu barri amb una pancarta que digui Soc un cretí amb pretensions, assignar-los treballs socials o reunir-los a tots a dins d’una aula i posar-los de cara a la paret amb unes orelles de burro al cap. Pot ser que ells es considerin un perill per al sistema, però si tots els perills són d’aquest nivell, el sistema pot respirar ben tranquil, perquè no té res a témer.

. El rap. El raper espanyol mitjà és, per regla general, algú que creu que té moltes coses a dir i que, com que compondre música és una cosa complicada, es dedica a deixar-les anar sobre un soroll de fons. Sol considerar-se, com els tuiters del paràgraf anterior, d’extrema esquerra, i considera que les seves falques són autèntiques punyalades en aquesta societat de consum trufada de feixistes que l’alberga. Aquestes falques es distingeixen per una barreja molt aconseguida d’odi indiscriminat i transgressió pueril. Com certs tuiters, alguns dels nostres rapers també reivindiquen bandes terroristes o desitgen la mort a algú a qui detesten; en aquest sentit, Pablo Hasel és paradigmàtic. Sobrats de mala hòstia i mancats de talent, no s’han molestat a escoltar Bob Dylan o Woody Guthrie, ni els Sex Pistols o els Clash, ni –molt em temo– Eminem o els Beastie Boys. Com en el cas dels tuiters, quan la justícia truca a la seva porta es fan les víctimes (i la il·lusió  que són un perill per al sistema, que tampoc té res a témer d’ells perquè són uns babaus). I a sobre, el rock se’ls va avançar en la qüestió de relacionar-se amb la llei, com ho pot testificar el grup basc Soziedad Alkoholika, que a mitjans dels anys 90 va ser jutjat per una cançó en què es feien un tip de riure dels policies i guàrdies civils destinats a Euskadi que es veien obligats a revisar els baixos dels seus cotxes per assegurar-se que ningú els hi havia posat una bomba. Suposo que riure’s del talòs que posava la bomba creient rendir un gran servei a la pàtria els hauria portat més problemes, perquè del judici van sortir absolts (en part perquè van adoptar una actitud molt semblant a la d’Artur Mas en la seva compareixença pel 9-N).

Notícies relacionades

       

M’encantaria que els nostres rapers i tuiters fossin gent amb cervell per poder solidaritzar-me amb ells contra aquesta societat, que a mi tampoc m’agrada, però no m’ho posen gens fàcil.