El creixement de l'economia espanyola
Calvinisme del sud
No sé si hem après la lliçó, però qui sí que ho va fer va ser Alemanya que l'euro s'enfonsés per culpa nostra, cap als tràgics 2011 i 2012
monmartinez37571198 from l italian premier paolo gentiloni french president fr170306212353 /
Fa un temps que les preguntes s'amunteguen. ¿És possible que Espanya creixi a ritmes importants sense endeutament exterior? ¿Hem abandonat el model de creixement catòlic i mediterrani? ¿És possible que hàgim abraçat el calvinisme del nord alemany?
No són qüestions secundàries. Perquè els nostres tradicionals mals deriven de l'afecció al creixement del crèdit, del consum i la construcció i, finalment, del recurs a l'estalvi internacional. Una senya identitària amb un cost social, i econòmic, no menor. Des de la segona guerra mundial, no hi ha país a Occident que hagi superat el 20% d'atur, un fet massa habitual per a nosaltres: el 22% el 1985, el 24% el 1995 i el 27% el 2013. Uns rècords que no desitjaria per als nostres fills o nets.
UNA ETAPA INSÒLITA EN LA HISTÒRIA MODERNA
Tot això anterior ve a tomb arran d'algunes xifres dels Pressupostos Generals de l'Estat per al 2017, presentats divendres passat. Entre la informació facilitada destaca un augment real del PIB del 2,5%. I com, i malgrat aquest creixement, continuarem prestant recursos a la resta del món, per un import superior al 2% del PIB. Amb això es consolidaria una etapa insòlita en la moderna història del país: lleuger superàvit el 2012 i, entre el 2013 i el 2017, una mitjana anual del 2,0%. Això no ens havia passat ni el 1978-79, 1984-86 o 1996-97. Aquesta combinació de forts avanços del PIB i superàvits exteriors no s'ha vist en expansions anteriors, amb l'excepció dels gloriosos exercicis de 1971-73, quan aquella economia distava molt de l'actual. Un fet habitual per aquestes terres, la norma històrica, prescriu que només quan s'enfonsa la demanda interna apareix un cert superàvit exterior. No em negaran que ens haguem de preguntar per les raons d'una economia que combina el creixement més gran del sud amb un saldo exterior holandès o germànic.
Amb el control europeu és difícil d'imaginar l'acumulació d'endeutament que ens va portar a la catàstrofe del 2008
El que ha passat apunta a factors cíclics, que segur que desapareixeran, juntament amb altres de caràcter més estructural, que esperem que es mantinguin. Entre els primers, destaquen el que he denominat vents de cua, que han estat, i estan, empenyent la nostra economia des del 2015. I, particularment, els benèfics efectes dels molt baixos tipus d'interès sobre un país tan endeutat com el nostre, així com els derivats de la caiguda de l'euro i del preu del petroli. Tots ells han contribuït a la millora exportadora i a la reducció dels pagaments a l'exterior per interessos. Però, tard o d'hora, el BCE elevarà els tipus, l'euro es recuperarà i sembla que el petroli hauria també de millorar les seves cotitzacions. Per això, aquests factors tendiran a moderar el seu positiu impacte i, finalment, a desaparèixer.
ELS CANVIS AL GOVERN DE L'EUROZONA
En canvi, el llarg període de crisi ha contemplat modificacions substancials que semblen tenir un contingut estructural, de més llarg termini. Entre aquestes modificancions, no és menor la dels canvis en el govern de l'eurozona, amb controls molt més severs sobre els països problemàtics, tant sobre les finances públiques com sobre els desequilibris privats. Amb aquesta fiscalització, avui és difícil imaginar l'acumulació de l'endeutament que ens va conduir a la catàstrofe el 2008; o les creixents pèrdues de competitivitat entre 1997 i el 2007. Tampoc és menor que sigui el BCE el responsable de la supervisió bancària i que el sistema de solució de crisis bancàries penalitzi els creditors privats dels bancs amb problemes. Els dos canvis fan, també, impensable una acumulació de crèdit com la dels anys dos mil.
Les reformes de Zapatero i Rajoy, amb un patiment social indiscutible, han establert les bases d'una estabilitat més gran
Però també en el front intern, les reformes dels Governs de Zapatero i Rajoy, juntament amb un patiment social indiscutible, han establert les bases d'una estabilitat més gran i un creixement una mica més sòlid. Les reformes laborals expliquen part de la devaluació salarial, una cosa inevitable per a un país que havia perdut la seva divisa. I, amb això, han contribuït a la millora de la competitivitat exterior: les exportacions de béns i serveis continuen batent rècords històrics en relació amb el PIB situant-se aquests últims anys per sobre del 31%. I les reformes de pensions i les financeres han dotat de més solidesa el sector públic i el bancari.
¿Continuarà aquest model? No n'estic convençut, perquè, com saben, ens costa canviar. Però tinc la impressió que l'espant que va generar la possibilitat que l'euro s'enfonsés per culpa nostra, cap als tràgics 2011 i 2012, farà molt difícil que tornem a descarrilar. No per convicció que hàgim après la lliçó. Sinó perquè qui segur que la va aprendre va ser Alemanya. D'aquí ve el nostre calvinisme.
