Autoritarisme i mitjans de comunicació: de Berlusconi a Trump

2
Es llegeix en minuts
mbenach36517111 former italian premier silvio berlusconi is flanked by his f161205180220

mbenach36517111 former italian premier silvio berlusconi is flanked by his f161205180220 / Gregorio Borgia

Una de les singularitats de l'estil polític de Donald Trump és la desqualificació dels mitjans de comunicació als quals atribueix obsessivament la fabricació deliberada de mentides, de  'fake news'. Aquesta manera de procedir trenca amb la pràctica habitual en la cultura política anglosaxona i xoca amb els exemples dels polítics autoritaris llatins. El polític europeu que va arribar més lluny en l'estratègia de control sobre els mitjans en un context democràtic fou Berlusconi. La intervenció empresarial directa o indirecta sobre els mitjans privats i la politització dels mitjans públics li va permetre una posició privilegiada per condicionar els processos de formació de l'opinió pública italiana. Sense ser un empresari plutocràtic com Berlusconi, Aznar va aconseguir un domini quasi comparable del sistema mediàtic espanyol radicat a Madrid. En els dos casos l'acumulació de poder comunicatiu es va veure afavorida per la promiscuïtat de les relacions entre el poder polític, el poder judicial, el poder econòmic i financer i el poder mediàtic. I en els dos casos, l'abús de la posició de domini dels mitjans de masses va acabar actuant com un bumerang. En part, per la irrupció de les comunicacions en xarxa.

El sistema cultural i mediàtic nord-americà és tant o més oligopòlic que l'espanyol o l'italià. I el paper dels mitjans audiovisuals públics, molt més irrellevant. Però, en contrapartida, el sistema de poders i contrapoders està més consolidat, i la separació del poder polític, judicial, financer i mediàtic és molt més nítida. La qualitat de l'oferta periodística és molt desigual: hi conviu el millor i el pitjor del periodisme. Però la diversitat ideològica i territorial del sector i la mateixa tradició periodística fan inviable una orquestració governamental prou potent del sistema mediàtic. De manera que l'estratègia tradicional del berlusconisme és impensable per a qualsevol inquilí de la Casa Blanca. Tot i que alguns ingenus o cínics van presentar Trump com un actor polític 'antiestablishment', ideològicament i vitalment és un plutòcrata tan amoral i autoritari com Berlusconi; la cara més fosca de l''establishment'. Un plutòcrata a qui incomoda la negociació i que no suporta que el contradiguin o que el critiquin. Per això ha reformulat el berlusconisme en l'època de la crisi dels mitjans tradicionals i de l'eclosió de les comunicacions en xarxa. Per a Trump, el domini de l'agenda política no passa pel control dels mitjans convencionals. Es tracta d'evitar l'autonomia crítica de la mediació periodística adreçant-se directament al seu públic. ¿Com? Desacreditant el periodisme contrastat i independent per insistir en un discurs que explota les pors a les incerteses. Un discurs simple, directe i efectista construït sobre prejudicis ideològics, mitges veritats o falsedats versemblants. Un discurs fet a cop de piulada que els mitjans convencionals no poden deixar de recollir. Comunicativament, Trump marca el camí als nous populismes autoritaris i cabdillistes.