Ciència per a tothom

Recordo uns estius de fa molts anys. Pujant per l’avinguda del Tibidabo amb el meu amic de batxillerat sota un sol de justícia amb la il·lusió d’anar al Museu de la Ciència, l’actual CosmoCaixa. I entrar a la instal·lació i començar a tocar tots els aparells amb el gran finale de la sessió al planetari. Felicitat pura, simple i innocent. Encara avui, massa tardors després, quan dono una conferència en una ciutat estrangera i em sobren un parell d’hores busco escapar-me al seu museu de ciència o d’història natural. A Europa n’hi ha d’excel·lents a Londres i Viena, però per a mi el gran descobriment van ser els museus Smithsonian al gran passeig de Washington que va des del Capitoli fins a l’estàtua d’Abraham Lincoln. Quan era un jove investigador, m’agradava passar-m’hi hores i aprofitava per dinar-hi, per estendre el temps que en podia gaudir. Tant de bo tinguéssim més instal·lacions similars a aquestes a casa nostra.

Aquests museus entenen la seva activitat com una tasca oberta a la societat, sense elitismes ni esnobismes, que tant mal fan a la cultura i a la ciència. Els nens hi arriben des de les escoles i instituts i les parelletes s’hi amaguen una estona. I això és el que necessitem: que l’activitat i el coneixement científic s’escampin més enllà d’aules corcades i oposicions carregoses, amb missatges abastables per tothom, rigorosos però que ens entrin pels ulls, les oïdes o les mans de forma planera, molts cops provocant un somriure. Això és, per exemple, el que fan els nois i noies de la Big Van, joves investigadors que compaginen la seva feina de laboratori amb monòlegs i acudits que des de la rialla i l’absurd ens fan entendre les reaccions químiques, les forces de la física o les malalties. Un treball imprescindible per fer digerir els conceptes científics a una societat que cada cop viu més ràpid i valora principalment la instantaneïtat. De la mateixa manera, iniciatives com la Pint of Science (Pinta de Cervesa i Ciència) o Els Esmorzars amb Ciència al 7 Portes apel·len al nostre gust i hedonisme per implicar-nos en el dia a dia de la recerca. La ciència, amb una rialla i un bon àpat entra millor.

JORNADES DE PORTES OBERTES

I els centres de recerca han d’implicar-se clarament en aquesta missió d’estendre el saber científic i la passió per la investigació a com més capes de la societat millor. Donant suport a campanyes com la de la Setmana de la Ciència, que va permetre veure científics fent experiments com si fossin una obra de teatre per a un espectador que ha de quedar satisfet. I fent jornades de portes obertes als centres de recerca perquè els ciutadans es puguin passejar lliurement pels seus laboratoris, treure el nas aquí i preguntar per a què serveix aquella màquina.

Però els mateixos investigadors són també responsables de transformar la societat que els envolta. Si volem un suport transversal a l’educació, el coneixement i la innovació, hem de disseminar el missatge. No ser tan llepafils i tan sols oferir xerrades a Cambridge o Boston, sinó que també hauríem d’arremangar-nos i fer-ho a Olot, Igualada, Reus, Figueres o l’Hospitalet. La meva experiència en aquest sentit ha sigut molt enriquidora i agraïda.

UN RUBIUS DE LA RECERCA

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I hem d’exigir als mitjans de comunicació públics que promoguin els espais on la ciència es vegi com una cosa divertida i excitant. Programes com Quèquicom i Dinàmiks de Televisió de Catalunya són magnífiques apostes en aquest sentit, però encara és imprescindible que n’hi hagi més i la implicació de les noves eines de comunicació social. És necessari que tinguem youtubers que facin difusió de la ciència. Un Rubius o un Vegeta de la recerca. I tot això ho hem de fer sense oblidar mitjans d’informació i entreteniment més tradicionals, com els llibres. Les seccions de ciència de les llibreries nord-americanes engloben des de biografies de científics, fins a assajos o llibres tècnics, però també best-sellers que tenen la ciència com a eix, com El emperador de todos los males o El gen, de Siddhartha Mukherjee.

A vegades ens poden explicar coses molt complexes aplicant-les a exemples de la nostra vida diària i usant petits contes, com he fet recentment en el meu llibre No sóc el meu ADN. En aquest sentit, necessitem més científics que escriguin llibres de divulgació. La idea seria, a més de conscienciar la població i els estaments econòmics i polítics de la importància de la ciència, convertir el lector jove en un investigador. Fer-li empassar la llavor de la curiositat insaciable que ens devora cada dia en el nostre afany de descobrir més coses i veure el que ningú no ha vist mai abans.