'Por los altos andamios de las flores'
lpedragosa12319261 miguel hernandez170327204303
Íñigo Méndez de Vigo, ministre d’Educació, Cultura i Esport, escrivia dimarts un article al diari 'El Mundo' en què glossava la figura del poeta Miguel Hernández en el 75è aniversari de la seva mort. Després d’assenyalar que «un cert halo de descurança ha envoltat durant algun temps la figura de l’oriolà en el conjunt de la poesia espanyola», el ministre i portaveu del Govern afirmava que «és obligació de les institucions (...) aprofitar aquest aniversari per difondre la seva obra i aprofundir-hi perquè (...) ocupi el lloc que es mereix en la història de la literatura espanyola».
Encomiable desig del ministre. Però en el seu article es troba a faltar un recordatori de les circumstàncies terribles en què va morir el poeta. Menjat per la tuberculosi i pres en una presó franquista, després d’haver-li sigut commutada la pena de mort dictada per un tribunal militar el 1940 per la de 30 anys de reclusió. ¿El delicte? Haver combatut amb la seva poesia al bàndol republicà defensant la legalitat democràtica, ser membre del Partit Comunista i haver sigut comissari polític al front.
No obstant, el Tribunal Suprem, el 2010, i el Tribunal Constitucional, el 2013, van rebutjar la sol·licitud de la família del poeta de declarar nul aquell procés i la sentència de pena capital. Això va donar origen a un recurs davant el Comitè de Drets Humans, Civils i Polítics de les Nacions Unides.
La contradicció
No deixa de ser una contradicció que mentre un representant del Govern posa en relleu, molt merescudament, l’altura literària de l’autor de Vientos del pueblo, no hi hagi el més mínim gest de restitució en el pla civil. ¿Creu el Govern del PP, que no ha condemnat mai el franquisme, que la condemna a mort a Miguel Hernández va ser justa? ¿Farà alguna cosa perquè la justícia espanyola esmeni una sentència vergonyosa?
Notícies relacionades
El millor homenatge que es pot fer a Hernández és que la seva obra sigui difosa i explicada. Però s’ha de partir de la premissa que gran part de la poesia hernandiana no es pot entendre fora del context de la guerra, la injustícia, la fam i la barbàrie, com deu saber el ministre de Cultura.
